Dia 6 de març Daniel Barenboim dirigia a Berlín un gran concert dedicat a la pau al món i amb clara referència contra la guerra d’Ucraïna. La «Simfonia Inacabada» de Schubert i l’«Heroica» de Beethoven sonaren amb potència i harmonia sota la batuta del director argentí d’arrels jueves ucraïneses. La cultura russa no és culpable; no se la pot equiparar a la dels actuals polítics russos, deixà clar Barenboim, qui reivindicà l’art compromès amb els valors humans universals i contra les guerres.
L’artista i activista xinès Ai Weiwei convida a superar l’art segrestat pel capitalisme. Aquest sistema, argumenta, fa una defensa fervent de la llibertat individual per al foment de la ‘creativitat’ i la idealització d’un desenvolupament personal il·limitat; però, al mateix temps, s’ignoren les injustícies socials, les desigualtats regionals, l’explotació dels més dèbils i el consum insostenible dels recursos naturals. Esquivant aquestes qüestions, l’art contemporani s’ha convertit només en una forma d’entreteniment desvinculat de la vida espiritual, s’ha posat en perill el poder que té l’art de modular la nostra consciència i d’ajudar-nos a entendre la identitat. Wei creu que l’art només pot desenvolupar-se d’una manera significativa i gratificant quan redefineix la condició humana.
Acabam de celebrar el Dia Mundial del Teatre, el 27 de març. Només a Barcelona, s’han posat en escena tres obres del teatre de l’absurd: a la sala Beckett un muntatge d’Intims Produccions, al Romea «Final de partida» de Beckett i el «Macbett» de Ionesco al TNC. Shakespeare pensava que era possible un món millor; Ionesco, no. Ionesco vol fer pujar a l’escenari les actituds patètiques dels individus, un teatre del ridícul, que posa a la picota la idea de progrés, un mecanisme autodestructiu, com també opinava W. Benjamin. La companyia lleidatana ofereix una creació sense paraules sobre una comunitat postapocalíptica que refà l’ordre establert divinitzant tot allò que no pot comprendre. A través de personatges d’actituds ridícules retrata un present polític i bèl·lic d’aquest segle XXI amb lucidesa. En l’obra de Beckett, enmig de lluites fratricides, hi ha també emergent un egoisme patètic en forma de comèdia negra.
Tot és fosc, res no convida a l’esperança. Les maldats per accedir al poder, el poder i la maldat, com a «La malaltia del cor», títol de la darrera novel·la del menorquí Joan Pons. L’escriptor de Ferreries ens deia a la presentació del llibre que quan el mal s’escampa i sembla guanyar la batalla, lluitar contra el mal és la nostra única esperança.
