En trenta anys, l’economia i la societat menorquina han canviat moltíssim. Amb les transformacions, la majoria provocades per agents externs, uns han guanyat, però molts altres es senten perdedors. Del total de la població de l’illa, valdria la pena saber el percentatge que representen aquests perdedors, és a dir, conèixer les persones que no es troben bé a la nostra època per poder, d’una banda, verificar si és certa l’opinió de l’aparell econòmic i tecnocràtic neoliberal, que proclama que les crítiques que es fan a l’economia menorquina actual són injustificades, només fruit de projeccions de pensadors errats i que no tenen base sociològica, perquè la majoria d’illencs està còmode i a gust; com, per una altra, podríem lligar caps amb altres dades, més materials, tangibles, i de les quals es disposen estadístiques a voler, com són les de l’atur, precarietat laboral, salaris, preus... Mentre la sociologia quantitativa no ho verifiqui (deixo caure la idea per si l’Obsam vol posar fil a l’agulla), la meva opinió, extreta a peu de carrer, és que sí existeix un malestar, que és general, que s’explica per pèrdues de condicions de vida de caràcter material com d’ intangibles, d’estil de vida o culturals, en el sentit antropològic, i que es traslladen a la psicologia col·lectiva.
Tota persona i comunitat, si vol viure amb plenitud i satisfacció, està obligada a demanar, amb coneixement de causa, on es troba i on vol anar. I açò vol dir, pel cas de Menorca, apamar el que està en mans dels menorquins, el que ho està només de rebot i el que no ho està gens. Només un boig pot dir que els menorquins podem fer el que ens ve de gust perquè és oblidar que les eines polítiques que tenim a l’abast tenen un ordre jeràrquic injustament proporcional a la proximitat. En el cul de tot, a la base, a nivell local, la nostra capacitat política es limita a la possibilitat de redactar plans d’usos i reglaments, que són importants, però són ben poca cosa donat que l’economia menorquina es manxada per aires forans. Podem tallar un poquet de la cua del bacallà en un nivell superior, que és el Parlament Balear, però de manera diluïda amb la resta de les illes i que és també ben poqueta cosa perquè la part del llom és de l’Estat espanyol, tercer escaló. No cal ni dir que la fermada de mans i peus, mitjançant els tractats de la UE, al gran capital, deixa estretíssims marges de maniobra. Efectivament, Menorca és un suret enmig del Pacífic, els vents del qual bufen són resultat al seu torn de la moneda euro, de la construcció sobre bases econòmiques neoliberals de la UE i dels tractats internacionals que han facilitat la lliure circulació de capitals.
Per tant, davant els salaris rebentats i la vivenda inassequible ben poca cosa a nivell estructural es pot fer des de Menorca. En tot cas, els menorquins hauríem d’exigir als nostres representants polítics que es troben a la cúspide, a Madrid, sol·lució.
Però, així mateix, els ajuntaments i el Consell Insular de Menorca haurien d’intentar, mitjançant les eines normatives que tenen a l’abast, plans d’usos i reglaments, i encara que només sigui apedaçar, fer front als desastres. No em val la passivitat com a norma de vida personal i col·lectiva perquè sempre s’acaba pagant.
La gentrificació és un fet. A Ciutadella Vella ja tenim carrers amb més hotels que famílies. Deixant de banda, el perill d’una bimbolla, rebentada la qual els operadors és ben possible que demanin, com ho van fer els financers del 2007, la socialització de les pèrdues, té futur ofertar al mercat global un entorn que només té vida gràcies els turistes? Tal vegada és perquè tinc gustos estranys jo, però m’allunyo dels monotemes, siguin quins siguin. M’agrada la diversitat. Als meus ulls, res més trist que una ciutat o un carrer dedicat només a una activitat.
Davant la proliferació de bars i restaurants a l’Eixample de Barcelona, l’ajuntament barceloní vol redactar un pla d’usos per limitar-ne la proliferació, en benefici de veïns, però també de la mateixa hosteleria. Estaria bé que els nostres polítics menorquins, els qui estan en els ajuntaments i al CIM en prenguessin nota.
