«Què més ha de passar...?» és una expressió que ha fet fortuna al Congrés dels Diputats. Aquesta setmana l’ha feta servir Pedro Sánchez per demanar unitat política davant la situació excepcional que han provocat la pandèmia i la guerra de Putin. Demana el que ell no busca, com s’ha vist en el cas del canvi de posició al Sàhara, la negociació de l’excepció ibèrica i molts altres exemples.
Feijóo, com s’ha vist en el congrés d’aquest cap de setmana, es defineix com a partit d’Estat, que vol construir i no demolir, tot i que la seva actitud com oposició encara està a la fase prèvia de reconèixer la legitimitat d’aquest Govern.
La Unió Europea ha donat un exemple d’unitat en la resposta a Rússia i s’ha vist, a la fi, que aquesta actitud l’enforteix.
El contrari d’unitat és divisió. Si es fes una enquesta sobre si avui predomina la unitat o la divisió, quin creuen que seria el resultat?
És comprensible que moltes persones podem preferir un govern d’esquerres o un de dretes, però aquesta divisió ideològica és difusa, simplista i no té massa sentit. No sé si encara és vàlida aquella idea que la majoria està en el centre, però deixarà de ser-ho si els dos grans partits continuen amb la dinàmica de divisió permanent. Ara es tornen a sentir veus que reclamen acords, un pacte d’Estat entre el PSOE i el PP. Ja sé que és molt complicat trencar la dinàmica dels dos blocs i que no es pot fer en dos dies. Feijóo parlava ahir de tenir un rumb clar, que no només hauria de ser guanyar les eleccions. Aquest és l’objectiu però no el camí. Els beneficiaria electoralment o afavoriria els extrems? Seria desitjable aquest pacte que doni estabilitat a la governabilitat?
La unió sempre és possible quan hi ha un enemic comú. No són enemics de prou entitat la pobresa, la corrupció, l’increment del que costa viure, la pèrdua de credibilitat de les institucions, i els perills que provoca la incertesa?
