No s’ho podia creure. Feia 7 anys que sumava contractes per hores, setmanes, o pocs mesos. Desitjava una major estabilitat, almenys que li servís per independitzar-se, però experimentava una gran reticència a moure’s d’empresa, ja que un període de prova no superat el deixava al carrer sense un euro. Mai s’havia atrevit. Ni fer una passa per comprar un habitatge.
En general, totes les persones assalariades cerquem un contracte estable, ens agafem a la cadira de la feina fixa, i al refrany que diu «més val boig conegut, que savi per conèixer». Cada vegada que l’animava a cercar qualque cosa millor, em referia que els nord-americans disposen de 100 vacants per cada 75 persones, però aquí li costava trobar oportunitats que no fossin temporals. Prop dels 40, qualsevol se la juga.
En Josep no sol llegir la lletra petita de les notícies. De fet, darrerament no en vol cap, n’està empatxat. Per açò, quan el va cridar el cap de recursos humans i li va dir que signés el contracte fix, el va agafar descol·locat, i no s’ho podia creure.
Un fet que dona força i estabilitat a 25.000 famílies de Balears, un nou indefinit fruit de la Reforma Laboral. I si voleu, podem qüestionar la fortalesa de la normativa, la creació d’ocupació o les pautes d’acomiadament, però no hi ha dubte que aquesta concreció normativa ha fet que s’apliqui el principi que una feina fixa ha de tenir un contracte fix, i una de temporal un contracte temporal. Per fi.
