L’emergent potència com a destí turístic cultural de l’Illa es consolida aquest estiu amb un programa intens en quantitat i qualitat. Acollirem la gala dels Premis Max de teatre, als quals podrien optar alguns càrrecs autòctons que solen emprar el drama de ficció com a recurs per ser protagonistes. Cantarà Serrat, aposta segura i emotiva. Neixen atractius festivals musicals, amb cartells que es defineixen com a intergeneracionals per dissimular que alguns artistes estan un poc passadets. Cap problema. El moix remugador de Rosario i les restes de Mecano també tenen el seu públic. Entre altres coses.
Aquesta tendència il·lusiona, engresca i complementa la bona feina que ja feien, dins les seves modestes possibilitats, promotors locals. Sempre apareix el temor que no acabi sent tot una bombolla, que els números no surtin (la clau) i que allò que vol ser un destí cultural esculpit en dura pedra no es quedi en efímera performance. Però conviden a l’optimisme la seriositat de projectes com Hauser & Wirth, que afronta un estiu d’estabilització amb paràmetres reals d’activitat després del boom de 2021, en què van disparar les visites aquells curiosos que volien tenir la mateixa foto que el cunyat i que davant cada quadre es limitaven a calcular en quin moment havien de passar al següent sense que, frissant massa, evidenciessin el seu escàs interès real per l’obra.
El recent canvi de paradigma turístic ha ajudat a fer que l’Illa es posi de moda per organitzar esdeveniments que, ara sí, veuen potencial en un visitant més inquiet, noctàmbul, curiós i disposat a aixecar el cul de la gandula. Si funciona tots hi guanyarem, perquè serem més atractius i la cultura mai no sobra, siguin talaiots, un pintor top (que ni a mi ni a la veïna ens sona de res) o un xef estrellat. A més, sempre serà millor escoltar música que els remucs, crítiques i propostes oportunistes que aquest estiu tan preelectoral haurem d’aguantar a la mínima que la cosa es massifiqui, o el que acabi passant. Fins i tot si qui sona és Taburete.
