Un fantasma recorre Europa i lentament es va instal·lant aquí i allà sense que sembli que ningú estigui disposat a aturar-lo. Els resultats de la primera ronda de les eleccions franceses, amb un frec a frec entre el suposat liberalisme i l’extrema dreta, no fan altra cosa que confirmar-ho.
És molt fàcil donar la culpa a la demagògia i el populisme sense límit que exhibeix l’extrema dreta en la seva diversitat de formes. Allà carregant contra la immigració, aquí reivindicant el franquisme i el masclisme o més enfora desvirtuant la unitat europea.
Però potser ja toca mirar-s’ho d’una altra manera i pensar que, si ho tenim com ho tenim, també és culpa dels que haurien de ser l’antídot més poderós contra aquesta ideologia que tants de dies de dolor va causar a la humanitat i que sembla decidida a tornar-hi.
Qui és el culpable que tanta gent ja no es cregui els discursos dels partits convencionals i hagi decidit que ja no ho paga anar a votar? O pitjor encara, que s’aferri al blanc o negre de la xerrameca de taverna que és el discurs de l’extrema dreta?
Ja duim massa temps amb mitges veritats i discursos buits, que mai no s’arriben a materialitzar. Pel camí sempre hi ha excuses, com ara a Menorca amb l’aturada de la Llei de la Reserva de la Biosfera. I el resultat és que es va matant qualsevol il·lusió pel futur.
Moltes coses es deven haver fet malament en aquests anys perquè la joventut, una bona part d’ella, s’hagi desinteressat pel progrés col·lectiu. I que, a falta d’expectatives, es refugiï en la teranyina del món audiovisual, envoltada de vivències que només existeixen en una pantalla tan raquítica com la del mòbil.
Moltes coses es deven haver fet malament perquè tinguem el convenciment que el món està dominat per les grans empreses i que les classes mitjanes -que sostenien la societat democràtica- estan en període de liquidació. I que els rics són cada vegada més rics i els pobres, més pobres.
Moltes coses es deven haver fet malament perquè els líders dels partits convencionals inspirin tan poca confiança entre tots aquells que no viven de la política. I que, sense cap pudor, vagin canviant de discurs segons els interessos de cada moment.
Moltes coses es deven haver fet malament perquè s’imposi la idea que el diàleg, que hauria de ser el fonament de la democràcia, mai no ho arriba a ser de ver. I que ni els programes polítics no tenen cap credibilitat, perquè passades les eleccions, se’ls enduu el vent.
Seria un error pensar que les nostres societats poden ser perfectes, però són tolerables tantes imperfeccions? No és hora, ja, de redreçar les veles, renunciar a tanta politiqueria barata, tant d’interès immediat, tanta concessió als poderosos, i ser valents d’una vegada?
I, en definitiva, fer allò que s’ha promès o, si ho cal, explicar sense enganys les causes de no haver-ho fet? Posar la veritat per davant d’una punyetera vegada i abandonar aquestes mitges veritats que cada dia allunyen més la política de la gent.
En aquest camí, no hi ha extrema dreta que es pugui imposar. Perquè quan hi ha llum, la fosca s’esvaeix, per més mentides que escampi. Que vagin vius els partits convencionals si no estan disposats a ser valents i actuar d’acord amb els compromisos que han adquirit davant la ciutadania.
Quan s’estén l’apatia i el desencant, la gent o no va a votar o s’aferra a la xerrameca de taverna, que ja se sap quina és. Els homosexuals són maricons de merda, les dones que reben llenya és perquè s’ho han cercat i la crisi és culpa dels immigrants. I ja se sap que, des de la barra del bar, tot té fàcil solució. Amb garrotades i a reculons.
