En moments complicats de la societat calen espais per refer l’esperit i res millor que un acte on saps que hi trobaràs amics, coneguts, saludats i molt probablement noves persones amb qui començar una nova relació o, si més no, una bona conversa.
Amb aquest esperit vaig anar a la celebració del 75è aniversari d’una editorial (Marcombo) que, per causes de la Pandèmia, anava amb dos anys de retard.
L’acte va anar al voltant de la publicació d’un llibre que ve a ser la biografia d’una família d’editors de llibre tècnic: els Boixareu.
Hom pensa que la temàtica, per un llec en temes de tècnica, serà més aviat soporífer, bo i seriós, però difícil per al meu minvat enteniment tecnològic. Res d’això. Els parlaments científics van ser de sensibilitat pedagògica, plens de bon humor, que no em van permetre, ni donar, cap motiu d’avorriment, ans el contrari, estava temptat de prendre notes. Interessant!
Però la sorpresa, la magnífica sorpresa, va ser quan veig que entra en escena, (es diu així?), el bon amic i prestigiós poeta David Jou. Tots sabem del seu doctorat en Ciències Físiques, per tant, degut al tarannà de la festa, es podia esperar una dissertació de caire científic.
I ara us explico el que motivà aquest escrit: un poema (David Jou) acompanyat de música (Pep Cots). Us el reprodueixo, crec que amb permís de l’autor, a qui li vaig demanar pensant amb aquest article, perquè en sentir-lo vaig pensar que els lectors, que no hi éreu, teniu tot el dret a conèixer-lo.
Llibres sota les bombes
Si no respecten les vides,
per què haurien de respectar els llibres?
Si no respecten els hospitals,
per què haurien de respectar les biblioteques?
Si no respecten les pregàries,
per què haurien de respectar les equacions?
Si no respecten els infants,
per què haurien de respectar els poemes?
Tot s’hi val, tot s’hi val:
quan al poder absolut hi ha un criminal
i una part de raó es disfressa amb mil mentides
que, incitant a tant d’odi, seguen tantes vides,
la cultura, què és?, la veritat, què val?
Míssils que exploten: nasqueren de paraules.
Tancs que avancen: els impulsen paraules.
Ciutats que cremen: les incendien paraules.
Coratge i resistència: les animen paraules.
La pau que busquem: naixerà de paraules.
Llibres sota les bombes, llibres entre les flames!
Els tornarem a editar, els tornarem a comprar.
Refarem les biblioteques, però les vides truncades,
quin consol tindran?, qui les podrà salvar?
Quin repàs més punyent a les nostres consciències! Les preguntes primeres del poema ens interpel·len davant la violència, contraposant vides amb llibres, hospitals amb biblioteques, pregàries amb equacions i infants amb poemes.
Llavors ens canta les quaranta amb un: tot s’hi val, on reclama cultura i veritat. Segueix amb una clara defensa, per bé i per mal, de la força de les paraules.
I, com no pot ser d’altra manera, acaba amb un programa d’esperança acompanyat d’un esgarrifós crit a cadascun de nosaltres per conduir-nos vers la compassió i l’acció bondadosa per tant de plor i sofriment com és el que ens ha tocat viure i que no podem fer veure que no ens pertoca, perquè sí que és també feina nostra ajudar a refer tanta destrossa.
Torno al començament i penso que celebrar un gran aniversari d’una editorial, mentre en algun lloc els llibres es van colgant sota les bombes, és un petit acte de rebel·lió positiva. Una manera de dir que som aquí i que seguirem endavant, perquè mentre el seny i el treball puguin unir ciència i llibres, tindrem Cultura amb majúscules.
