El carrilet

La ponsètia de Nadal encara ens viu. L’hem anat regant sense excessos, l’hem podada una mica i passats quatre mesos des de que la vam comprar, encara segueix lluint al menjador. Potser ha perdut aquella vermellor del primer dia, però es segueix fent mirar. Conservar les coses sempre ha estat un art, ja ho sabem. Preservar-les, però encara més perquè ens obliga a anticipar-nos als possibles perills. Aquests dies de Setmana Santa hem estat fent un recorregut en bicicleta amb la família i uns amics per un tram de l’antiga ruta per on passava el tren que enllaçava Girona i Olot. El ferrocarril va ser la principal artèria de comunicació de les comarques de la Garrotxa, la Selva i el Gironès fins a finals dels anys seixanta. Unes comunicacions que es feien amb un modest tren de via estreta que era conegut com el Carrilet i que als anys 90, va ser reconvertit en aquest camí per on ara passen les bicicletes i les persones anomenat la Via Verda del Carrilet. La transformació d’aquesta antiga ruta on aquests dies pedalàvem mullats per la pluja que ens va voler acompanyar en certs moments, és un veritable exercici de conservació i preservació del patrimoni natural i cultural on, per exemple, moltes de les antigues estacions es mantenen dempeus i reconvertides en escoles, en punts d’informació o en restaurants, tal i com vaig poder comprovar. En el fons, un exercici també de sostenibilitat i d’aprofitament dels recursos com els que sovint ens agrada imaginar podríem tenir a Menorca però que massa vegades ens costa tirar endavant. Entenc que la nova Llei de Reserva de la Biosfera hauria de servir-nos per fer realitat tot allò que ens vam prometre aquell 7 d’octubre de l’any 1993.