Diferents col·lectius han denunciat en poc temps i per separat la insuficiència de recursos humans per vigilar coses com la pesca furtiva, el lloguer de cases a turistes en negre, els contractes indefinidament temporals o la salut.
Aquesta insuficiència fa que estraperlistes del mar, espavilats immobiliaris, empresaris depredadors i patologies diverses trobin un espai abonat per desenvolupar la seva activitat. Infractors i malalties veuen un camp lliure de perills i, en calcular que és molt poc probable que la seva drecera fraudulenta sigui interceptada, juguen a la ruleta russa sense gairebé bales a l’immens tambor de la pistola.
A l’altra banda, aquella majoria de persones físiques o jurídiques que opta per fer les coses bé i demanar per a cada activitat els permisos requerits, perquè són cíviques, assenyades, responsables o simplement porugues, en lloc de trobar facilitats i ajuda per tenir les seves coses en ordre, han de lluitar contra gimcanes infinites de paperasses, exigències, interpretacions normatives, cites prèvies, requeriments, compulses i visites mèdiques disponibles a vint dies vista des de l’aparició dels símptomes.
És impossible tenir un inspector a cada cala, empresa o bloc de pisos, o un metge disponible les 24 hores del dia, prestació sanitària que seria el somni dels hipocondríacs i dels pèssims autogestors de mals de coll lleus que també tenen una (molt petita) responsabilitat en la saturació dels centres de salut. No obstant açò, de cara al futur, a mitjà termini, complint amb tots els tràmits burocràtics pertinents, estaria bé afrontar una lleugera redistribució dels recursos humans per poder fixar-se una mica més en els pocs que ho fan malament, augmentar les sancions i així fer seny (por, en realitat) als pirates, i al mateix temps estar menys pendents de cercar les pessigolles a qui ho fa bé. Si algú ha de saturar els ambulatoris pels mals de cap i les cagarrines provocats pel zel de l’administració pública, que siguin els infractors, no els bons ciutadans.
