Seria interessant que un historiador econòmic un dia afrontés la recerca del què devem als esforços dels menorquins i el què és fruit de les inversions de forans i administracions estatals a la nostra illa. Encara que sembli, tot llegint les històries generals de Menorca, que a partir de la construcció del castell de Sant Felip, en el segle XVI, l’Estat és el gran responsable de la inversió a l’economia menorquina i que, des de llavors, només hem deixat de ser uns mantinguts, caldria verificar-ho bé i posar quantitats sobre el paper. Pel que fa als segles XVI i XVII, no tenc gens clar que la impressió sigui certa al cent per cent, perquè els illencs en proporció quantitativament desconeguda també van contribuir a les fortificacions. Pens que, ben segur, més que de continuïtats, és aquesta una història de conjuntures, anys en què les Administracions exteriors van tirar la casa per la finestra fent obres a la nostra roqueta, mentre en altres, només van ser xucladors. Cal ser ponderats en tot cas.
L’historiador britànic Desmond Gregory al llibre The Illusory Price va assenyalar que l’illa va ser un mal negoci per Gran Bretanya perquè hi va invertir més recursos que doblers va rebre de la seva possessió. Interessant idea, però també polèmica perquè, sens poder quantificar els beneficis que realitzava el comerç britànic i que contribuïen al funcionament de l’Imperi, és trampós només valorar el diner gastat en fortificacions i soldats.
L’Estat espanyol va invertir sumes considerables en la construcció del Llatzeret del port de Maó a finals del segle XVIII i en la fortalesa d’Isabel II, la Mola, en el XIX. Aquestes sí, com les ampliacions dels castell de sant Felip pels britànics i les torres Martello, que podem considerar són obres més alienes que internes a la dinàmica menorquina. Però des de les despeses de la Mola, no crec que les balances fiscals hagin estat favorables pels menorquins, tot i que des del 1810 no hem obert la boca per res sobre açò. En tot cas, ja sabem per les ciències socials que una cosa són les realitats i una altra les percepcions que tenen de les mateixes les persones que les mouen.
DURANT EL DARRER domini britànic, de 1798 a 1802, els menorquins sí, però, van ser plenament conscients que l’economia era moguda per l’Imperi britànic i que es vivia en una conjuntura de feina i benestar per a tothom. Dos documents ho corroboren. Joan Roca Vinent el 1800, no ho va poder deixar d’anotar en la seva crònica, el «Diari de Maó». En 1.375.000 lliures esterlines va assenyalar el dobler introduït a Menorca pels britànics. I en un almanac del mateix període, un menorquí anònim va publicar la famosa glossa «Oh, Centúria desitjada del 1800» per cantar la joia que es vivia.
D’aquell darrer període britànic, tenim un bon patrimoni, les torres Martello, patrimoni que és afortunament des de fa uns anys objecte d’atenció per les nostres administracions. Efectivament, de fa uns anys cap aquí s’han restaurat les torres d’es Castellar, a Ciutadella; de Fornells i de Sa Nitja, as Mercadal, i ara la de Rambla, de Máo. Mercès a les restauracions, aquestes fortificacions han vist parar el procés de deteriorament. Però en queden moltes més a restaurar, que vull pensar seran també objecte d’atenció per arquitectes i restauradors.
Sense desmeréixer per res la feina feta, però, les administracions locals menorquines, amb el Consell Insular al capdavant, haurien d’intentar implicar les entitats associatives de l’illa en direcció a posar-les en valor i cuidar-les. Encara que fos econòmicament viable que els ajuntaments mantinguéssin les torres amb personal propi per obrir-les uns mesos a l’any, cosa dubtosa, crec més interessant pel civisme i la cultura democràtica que el patrimoni sigui cuidat des de les mateixes bases socials.
No deman per res que les associacions siguin mortificades en l’obligació de mantenir oberts els monuments en règims horaris amplis la qual cosa voldria dir tenir voluntaris en jornades llargues, sinó senzillament arribar a convenis públics-associatius pels quals uns pocs dies a la setmana, en horaris de capvespre, durant els mesos d’estiu, les associacions que s’hi volguessin implicar facilitessin l’accés d’aquestes torres i també tinguessin cura de fer uns manteniments mínims.
Amb el temps, amb el pas de la història, Menorca ha sedimentat un gran patrimoni monumental, patrimoni que, com el de les torres, des del moment que no és viscut, ha deixat de ser nostrat. Només des de la imaginació política i cívica és possible mantenir-lo. Som-hi tots!
