En el món de l’esport professional uns pocs estan acostumats a guanyar gairebé sempre, mentre altres no ho fan mai i no obstant treuen de dins seu, la motivació necessària per seguir competint.
Aleix Espargaró n’és un exemple, pilot de motociclisme va debutar en el Mundial quan tenia 15 anys i el passat mes d’abril va guanyar la seva primera cursa amb 32. Han transcorregut 17 anys plens de dubtes, amb poques oportunitats dins l’equip, moments en que tocà fons i pensà en retirar-se.
Relata que pilotava bé, però no pujava de la 12ª posició, seguir va ser la clau de l’èxit i ara té l’energia positiva que necessitava. Quan ja és veterà ha sortit de l’enfango perdedor i es sent més que mai, capaç de guanyar.
Res a veure amb Nadal tennista exitós des dels inicis, fa dues dècades que toca el cel amb els dits. La seva carrera és un contínuum de triomfs sens parar, acumulant un gegantí palmarès de 100 títols individuals, 1038 victòries o l’or als jocs olímpics... Instal·lat en el cim esportiu mundial, es pot afirmar que les poques vegades que ha perdut ha sabut manejar la derrota per seguir millorant i jugar al millor nivell.
Ara tens que hi ha altres tennistes -uns menys veterans i altres molt joves amb una projecció descomunal-. Tot i que fa quatre dies que Nadal va tornar a fer història guanyant a Austràlia amb moments brillants de joc, toca acceptar la realitat i açò vol dir que ja no pot lluitar per cada punt amb intensitat, como si fos l’últim del partit.
Així i tot, la caiguda en el rendiment dels grans tennistes a determinada edat sol ser ràpida i lligada a una desconnexió mental, més que no física. No es tracta de superar una pedra en el camí en forma de lesió o una mala ratxa, sinó que ara és el probable declivi.
El passat cap de setmana el que ha tastat l’exaltació i l’intens sentiment d’alegria que proporciona fer campió, ha estat el CD Menorca Regional, i té el seu mèrit si mirem d’on ve el club en les darreres temporades. Al final de la temp. 2016-17 la Junta Directiva anunciava la difícil decisió de no inscriure’l en la Regional Preferent, les raons, junt a uns flacs resultats esportius, eren donar preferència al futbol base i fer net un deute desorbitat.
Tampoc hi milità la 2017-18 ni la 2018-19. La del retorn a Regional fou l’any del centenari del club, amb una premissa, tots els futbolistes fitxats havien vestit en qualque categoria la samarreta blaugrana.
Molts d’ells han jugat en la divisió Nacional juvenil, on el Club ja hi porta més d’un decenni, recollint-ne ara els fruits. N’és un bon exponent el màxim golejador Marc Urbina -19 gols en 16 partits. Els entrenadors David Roig i Victor Finestres han portat la batuta.
Molts recordaran amb sana nostàlgia la temp. 1985-86 amb Antonio Petrus «Toni Mai» al capdavant, en que el C.D.Isleño va fer campió de Copa, Lliga i aconseguí l’ascens a Tercera.
Com detalla amb pulcritud Deseado Mercadal Gelabert en la seva Història del C.D.Menorca la plantilla tenia 20 futbolistes: Ricardo, Riuda, Juanjo Romero, Toni Mercadal, Tomé, Pele, Fàbregues, Carlos Hernández, J. Sintes, Lluís «Fui», Vanwa, Merca, Acisclo, «Kili» Marimón, Lluís Vidal, Odón Sintes, Benito Mora i Raúl, a més dels juvenils Quique Lluch i Dani Gomila.
Era una plantilla sense grans figures, de futbolistes modestos, molts d’ells amb autèntic ADN menorquinista, un equip històric al que ara 36 anys després, segur que voldran emular i igualar els actuals campions.
