La jura o promesa al major símbol d’Espanya, és un dret que pot exercir la població civil des que va ser regulat el 2004. Explica el Ministeri de Defensa que és un acte militar, un gest carregat de simbolisme, amb el qual a més de mostrar fidelitat a l’ensenya espanyola, la/el que jura manifesta el seu amor a la pàtria, es compromet a complir la Constitució, ser lleial al Rei, i si fos precís a donar suport a la seguretat del país.
Al mateix temps és un compromís d’honor, que comporta assumir les normes de l’Estat i contribuir al bé comú. Es a dir que s’ajunten patriotisme i obligacions ètiques, principis morals tots aquests, als quals a pesar d’haver jurat bandera, no una, sinó dues vegades (en desembre de1955 com a cadet i el 1981 quan renovà el jurament al costat dels seus companys de promoció) el Rei emèrit ni s’hi va sentir compromès, ni van guiar la seva conducta, tal i com es pot constatar veient el llistat de delictes fiscals comesos.
Avui es pot elegir prometre o jurar i tampoc és imprescindible ser militar, no és un acte imposat a ningú, es fa sense pressions i sense l’amenaça de fer-te un consell de guerra, és absolutament voluntari. El 2016 as Castell, per exemple, els participants en van ser 305.
Emperò no sempre ha estat així, durant més de dos-cents anys, des de la implantació per Carles III del servei militar obligatori i fins fa només dues dècades, jurar bandera era inherent a fer la mili i negar-se sense justificació a incorporar-se a files, es considerava un delicte militar.
Convé recordar que l’Exèrcit va ser l’element central del franquisme, el responsable de la repressió política i present en totes les institucions civils de l’Estat. La seva influència alliçonadora dels joves durant el servei i d’evangelització en la doctrina militar de la societat, va ser grandiosa. Per altra part i segons els analistes de l’època, enfeinats com estaven en ser el garant del règim, els exèrcits van arribar a la Transició amb uns nivells d’operativitat i professionalitat lamentables.
El dret a l’objecció de consciència consta en la Constitució, aconseguir-ho va suposar un autèntic patiment, significant detencions, judicis i presó per a milers de joves. Fins el 1971 només els testimonis de Jehovà es negaven per les seves creences religioses a incorporar-se a files. Els primers que ho van fer per motius ideològics van ser els objectors de consciència i els insubmissos. El 1995 la borsa d’objectors en espera de l’anomenada prestació social substitutòria superava els 200.000. El 2002 el moviment no violent i pacifista va aconseguir la supressió del servei militar obligatori.
En els últims vint anys les Forces Armades han passat per un procés d’adaptació i modernització. El reformisme aplicat no ha evitat que apareguin solatges dipositats en el fons del recipient, com un grup de militars d’alta graduació retirats o en la reserva fent un escrit reivindicant la figura «militar» del Dictador, l’existència de policies patriòtiques o la d’espies incontrolats.
Però Avui en dia si vostè pren la decisió de fer la jura o promesa a la bandera s’identifica i fa costat a les Forces Armades actuals, que segons l’article 97 de la Constitució estan supeditades als poders i l’Administració civils, per tant, integrades en el marc democràtic.
Creure en una nació, sentir que en formes part, no es pot imposar ni per la força, ni per disciplina militar. La jura de bandera posava fi a la primera fase del servei militar obligatori i els ciutadans corrents tenim un llibre propi i particular de las històries de la mili per contar.
Els objectors i els insubmissos ens van demostrar amb coratge i valor, que hi ha moltes maneres sense agafar un arma de servir a la societat.
