El predomini de la cultura urbana ha fet que s’hagi imposat la idea que quan plou fa «mal temps». Tanmateix, no fa tant que l’escriptor i botànic francès Jacques Bernardin de Saint-Pierre escrivia als seus «Estudis de la naturalesa», de finals del segle XVIII, un elogi de la pluja i invitava a assaborir-la fent viatjar l’ànima i reposant el cos.
«Quan plou –deia l’autor de la novel·la ‘Pau i Virgínia’- em sembla veure una dona bella que plora. Com més afligida més bonica em sembla».
Per la seva banda, Henry David Thoreau deia a «Walden»: «si és bona per la terra, és bona per a mi».
Van ser el poetes francesos del XIX com Baudelaire i Verlaine els primers que associaren les gotes dels núvols a la melancolia. «Plora en el meu cor/ Com plou sobre la ciutat./ Quina és aquesta llangor/ Que penetra en el meu cor?», va escriure l’amic de Rimbaud.
Eugeni d’Ors, però, la va elogiar amb aquests arguments: «Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la debilitat de fer-ne. [...] I altres antiestètics espectacles de carrer has mullat encara, avui, tu. Germana la Pluja, enginyosíssima Germana la Pluja».
Avui amb el canvi climàtic tota l’aigua que alimenti els boscos i els camps ha de ser benvinguda.
Que plogui!, que plogui!
