Estem en plena època de reproducció de molts animals silvestres. Aquests dies s’estan fent xerrades i cursos pràctics per aprendre com es pot ajudar la fauna de l’illa que, per un o altre motiu, apareix accidentada. L’experiència d’acompanyar una cria per acabar el cicle i tornar-la a la llibertat, és un procés molt enriquidor.
Estudis científics reconeguts xifren en un 75 per cent la baixada d’insectes voladors a nivell europeu, o en un 60 per cent la pèrdua de poblacions d’ocells lligats als àmbits agraris. Aquesta apocalipsi s’ha produït en els darrers 40 anys. La interferència humana és tan gran, que és interessant tenir una resposta activa per ajudar els exemplars individuals.
Un dels aspectes que cal remarcar quan s’atén una cria d’animal silvestre és el de procurar no tenir-hi un contacte molt estret, a fi d’evitar que quedi vinculat a l’espècie humana i que això dificulti el seu retorn a la natura. Es tracta d’una de les principals diferències respecte de quan la relació és amb un animal domèstic. Aquí, la tendresa excessiva pot ser perjudicial. Però, de vegades, aquesta premissa es fa difícil.
L’any passat es va donar un cas d’un pollet de pocs dies, trobat per una família al camp. Es tractava d’una perdiu, una d’aquestes espècies que abandonen el niu quan ha nascut el darrer poll i inicien una vida nòmada sota la protecció de la mare, que els acull sota el plomatge per arrecerar-los del fred, de la pluja o dels depredadors.
Solucionat el tema de l’escalfor amb un mitjà artificial, el pollet mostrava, en el moment d’alimentar-lo, una tendència clara a arrecerar-se sota la mà del cuidador, a amagar-se a la roba. Malgrat que la major part del dia estava en una gàbia preparada, el pollet feia reclam demanant companyia. Volia contacte, cercava les plomes del progenitor natural.
Mentre es feia gran, es mostrava feliç les estones que podia prendre el sol, rebolcar-se dins un recipient amb arena o, ja més endavant, amb els passejos pel camp on descobria insectes, llavors, renous o siluetes preocupants. L’instint de fugida sorgia de manera instantània davant qualsevol amenaça, però retornava sempre cap a qui considerava la seva família. El dia que es fes distant, seria el moment de quedar a la natura.
Però esperant aquest moment, un soroll sobtat d’una casa propera la va espantar, i va arrencar un vol potent cel enllà, sense retorn. Malgrat partir d’una zona urbana, per la distància podria haver arribat perfectament al camp i gaudir d’una vida enfora de les gàbies que sovint empresonen alguns exemplars caiguts en el parany de les bagues.
Tant de bo hagi trobat companyia i unes terres on ni els insectes ni el blat estiguin enverinats amb els tòxics tristament freqüents. On no hi hagi moixos que surten a caçar cada vespre. Potser alguna tanca que estigui en el descans del guaret, o com a mínim on s’hi faci la sega ben entrat l’estiu, quan ja les niuades han tingut temps de sortir endavant.
El niu estarà fet en terra, al resguard d’un bony de cards blancs que brinden ombra i els amaguen dels depredadors que escruten des del cel. Unes condicions similars a altres ocells de plomatges terrosos que criaran, també en terra, com la súl·lera, com la torrola o com el sibil·lí. Espècies que responen a aquest criteri d’estar lligades als àmbits agraris i que tant de declivi han patit a gran part d’Europa.
Sobreviure a la natura requereix ser un autèntic atleta en la part física i conservar la capacitat de mantenir sempre tots els sentits en alerta. En el cas de les perdius, s’hi afegeix que es tracta d’una espècie cinegètica, o sigui, que han d’afrontar cans i escopetes quan s’alça l’època de veda.
Més enllà de la distància filosòfica entre disparar a un animal o preferir observar-lo en llibertat, els bons caçadors (no hi ha pràcticament caçadores) procuren que les finques on practiquen la seva afició no esgotin mai les poblacions que cacen. Que tenguin menjar, aigua i espais de reproducció. Per contra, les zones de caça que necessiten ser periòdicament repoblades indiquen una molt mala praxi basada en l’esgotament total del recurs. Just el contrari del significat de sostenibilitat.
Confiem que la primavera que ja hem consumit en bona part hagi estat fructífera en naixements, que qui gestiona els camps ho faci cada dia amb responsabilitat i que el pollet de l’any passat trobi una llarga estada a les terres menorquines.
