El passat diumenge em va sorprendre gratament la retransmissió per TV1 i TV3 de la Final de la Copa de la Reina entre FC Barcelona i Sporting Club de Huelva. El matx es va disputar a les 11.30 en el senzill i calorós estadi de Santo Domingo a Alcorcón.
Atès que el desafiament que les dones tenen al seu davant, és aconseguir bones audiències en les pantalles i omplir d’espectadors/es els estadis, està mol bé que els mitjans de comunicació donin una empenteta als esports femenins.
Tot i açò, el que és discutible, és si les 11.30 era la millor franja horària per asseure públic al davant de la pantalla i si l’estadi era el més adient. Les futbolistes no van fer cap queixa, venint en els darrers lustres d’un futbol en precari, dur de rosegar i del que està costant Déu i ajuda sortir-ne, tant és que l’estadi no sigui de primera categoria, que l’horari no sigui en prime time, o que hi hagi notòries absències a la llotja, tot els hi sembla acceptable.
Els esports femenins reuneixen les condicions per ser rendibles, emperò totes les parts que hi poden influir han de donar suport i encaixar de manera ajustada, ningú hauria de fer «cama de conill», ni fer-se enrere. Així una Final de Copa és un moment propici per ser-hi present, mostrar enteniment per als problemes dels altres, i més si tens capacitat econòmica, poder polític o influència social.
Així ho va fer Aitor Moso, president d’Iberdrola, la firma patrocinadora de les dues màximes competicions espanyoles. Per contra van mostrar indiferència i no hi van assistir els ministres d’esport i d’igualtat, Miquel Iceta i Irene Montero, ni el president del CSD José Manuel Franco, ni Luís Rubiales de la RFEF. La llotja era plena de bons secundaris, però sense la rellevància dels que correspon l’execució de la política del ‘Gobierno’ en matèria d’esport.
Per cert, que un any més no va fer acte de presència qui dona nom a la competició. Una pena perquè la compareixença reial és un reclam per augmentar i diversificar el nombre de mitjans informatius acreditats. El 2019 la consort va fer història entregant la copa per primera i única vegada, però a poc a poc s’està posant a l’altura de la Reina emèrita -la del regnat perfecte- que d’ençà que es va jugar la primera final de la seva Copa el 1983, fins a la retirada del seu càrrec el 2014, no hi va acudir mai.
Per tant, la monarca actual va perdre l’ocasió de mostrar preocupació per l’esport femení i fer un reconeixement a totes les jugadores, un deure institucional, una cita que hauria de ser ineludible en la seva «agenda laboral».
Per acabar d’adobar-ho la Casa Reial va felicitar només el FC Barcelona, quan el que mereix més reconeixement és l’Sporting de Huelva, un dels modests històrics del futbol femení i guanyador moral de la competició.
El club andalús és un club independent, un autèntic referent, que jugarà la seva setzena temporada a Primera, tenint sempre un dels pressuposts més baixos. L’equip onubense va fer història, un orgull per a la ciutat.
És un sector emergent i són moltes les incògnites, però una de les sensacions que transmeten és que vagin o no els VIPS a la final, Elles se’n sortiran airoses de les dificultats.
