Perquè em dedic a l’estudi de les societats i homes del passat, més d’un deu pensar que per posar llum als fets d’avui pos més l’accent en el que va succeir que en el que està esdevenint ara mateix. Doncs no. Per entendre la nostra època, cal considerar, per suposat, les institucions heretades i els seus marcs normatius, però també posar ulls fits a tot allò nou que va sorgint, ara aquí, ara allà. Cada vegada estic més convençut de la veritat de la vella sentència àrab que diu que els fills són més fills de la seva època que dels seus pares.
L’estudi de la Història, com també de l’Antropologia cultural, ha de servir per ampliar l’experiència per copsar, per contrast, el que realment defineix la nostra època per poder-s’hi encarar de manera plena, identificant les seves virtuts, però també els seus defectes. En un breu i brillant assaig, el pensador italià Giorgio Agamben és del parer que només és contemporani el qui copsa la singularitat dels temps que li ha tocat viure. No és contemporani qui viu la vida mecànicament, fa lectures presentistes del passat i interpretacions que donen per naturals els nostres costums. Per açò, seria més interessant que a les escoles i instituts s’ensenyés una història atenta a les comparacions entre èpoques, més que en una història com a predecessora del nostre avui. Els nostres joves coneixerien amb consciència que els homes som sers històrics i que la nostra època no està empesa per cap progrés natural, no té cap predeterminació i malgrat pugui tenir, que els té, forces poderoses que marquen direccions, és una jugada més d’entre moltes, sempre penjada d’un fil.
Ve aquesta reflexió pel fet que l’intel·lectualitat i partits d’esquerres no veuen les singularitats de la ultradreta que marquen època, la nostra. És un error només veure-hi el nazisme, el feixisme i el franquisme. Crec que és millor veure-la, amb la seva aversió i odi a la diversitat, amb continuïtat amb el passat, com un fenomen amb uns colors propis. Retratant-la només com una còpia del passat, ni els protagonistes s’hi reflecteixen ni tampoc els qui estan en desacord amb aquestes ideologies s’hi troben còmodes perquè, justament, les troben interpretacions que denoten formes d’interpretar desafortunades i sense recorregut.
Davant l’odi que sembra la ultradreta, no serveixen les consignes de «no passaran» o «Madrid serà la tomba del feixisme» perquè, per molt que apel·lin a tradicions, tenen significants també de lluita armada i de derrota, cosa que és interpretada més com un mal que per un bé per la gent, fins i tot per la gent que avui més es situa a l’esquerra.
De trenta anys a aquesta part, la balança de la política s’ha dretanitzat de tal manera que el braç de l’esquerra ja no és el que era. Per la força de l’extrem dret, s’ha decantat també cap el seu costat. La prova. Només cal llegir els programes dels partits. Nacionalitzar economies ja no figura enlloc, com tampoc cap partit d’esquerres espanyol vol mostrar disconformitats amb la Unió Europea (quan és la Unió el motor generador número u de desigualtats socials i indefensions polítiques en el continent).
L’esquerra està en ales baixes per molts motius, però segur hi està perquè no s’ha sabut adaptar, davant la sembradura nova d’odi de la ultradreta a nous llenguatges, llenguatges més engrescadors i positius. Davant odis nous, és necessari proclamar, en conseqüència, amors nous.
