Perdre el temps és com ficar-se el dit al nas. No està massa ben vist socialment, i si un s’ho fa a ell mateix, voluntàriament, no molesta. Ara, empipa molt si ens fica el dit al nas o ens fa perdre el temps una altra persona, sense consentiment. És irritant.
M’explic. Irrita que a un stop el cotxe de davant es demori, perquè llavors frissam molt i sembla que el conductor poruc ens roba uns segons preciosos. Però, tal vegada, just després, perdem vint minuts mirant bajanades al mòbil, i tan tranquils, ja que és la nostra voluntat.
Aquests dies creix una pèrdua de temps involuntària majúscula que és l’espera als aeroports, cada vegada més llarga si no volem quedar a terra atrapats als filtres saturats. També les esperes a les parades dels taxis. O a les urgències. Són serveis que pateixen el volcànic avançament de la temporada turística, que ens ha agafat a contrapeu. Hi ha qui sap aprofitar aquests moments, però per norma general s’amenitzen mirant bajanades al mòbil.
Una millora en pèrdues de temps és que el ministre Garzón vol eliminar els robots que atenen clients d’empreses o serveis per telèfon, mesura que reduiria, entenc, les esperes tedioses de fil musical. També la UE vol que els dispositius electrònics tenguin un únic carregador i així s’acabarà la pèrdua de temps (proporcional al desordre domèstic) de cercar als calaixos un que vagi bé al nostre mòbil, per així poder mirar més bajanades.
També ajudaria a no perdre el temps que el Govern balear deixés d’encarregar interessades notes jurídiques sobre lleis d’un dia per l’altre als ocupats advocats de la comunitat, enviant-los a més documents erronis caducats. Perquè l’efecte és una escandalosa pèrdua de temps, tot i que també ho són moltes coses que es tramiten a les institucions públiques per simple interès estratègic. Una prova és que alguns polítics miren (bajanades?) el mòbil durant els debats. A ells igual no els molesta perquè s’ho fan voluntàriament, però per als altres és irritant. Toca els nassos.
