I la lletra d’aquesta no és d’en Tòfol Mus. L’escriuen les xerxes socials amb noms que no surten de l’illa sinó que hi arriben. En certa manera com en el segle de les dominacions. L’anglesa, l’espanyola, la francesa... Temps en què, a les reunions dels governs i de la diplomàcia europea, es rallava molt de Menorca, però on els menorquins mai no tenien cap protagonisme.
Difícilment tenen ressò fora de l’illa cap de les activitats que hi organitzen els seus habitants, ja sigui la seva fal·lera per la música o la falta d’ajuda que pateixen l’agricultura i la indústria per mantenir un cert equilibri econòmic. De fet, l’únic menorquí de qui es ralla aquests dies és del policia aquest que s’havia infiltrat... en un sindicat d’estudiants i en una associació contra els desnonaments. Té mèrit!
En canvi, els mitjans cada dia et recorden si ho és de privilegiada Menorca. Hi retraten aquell tronat polític francès, per més que nascut a Barcelona, de nom Manuel Valls. O aquell altre reputat senyor Pablo Casado, que en quatre dies ha canviat la pretensió de presidir Espanya per la captació de capital risc... Què no direm del fundador de Jazztel, el senyor Varzavsky, i de tants d’altres potentats?
Passa, però, que la culpa és exclusivament dels menorquins. Si quan es volia urbanitzar tota la costa i fer una carretera de circumval·lació ho haguessin permès, segurament ara no es rallaria de l’illa. Si quan es volia convertir l’Albufera des Grau en un port esportiu per a iots ho haguessin permès, segurament ara no es rallaria de l’illa. Ara bé, tindríem un desastre com «el Lago», però a l’engròs.
Però els menorquins, amb el seu vot a les eleccions, no ho van permetre i ara en pateixen les conseqüències. Envoltada, a l’altra banda de la mar, de paisatges destruïts i de platges arrasades amb «passejos marítims» espantosos, Menorca destaca pel punt de seny que ha mantingut aquests darrers quaranta anys.
Encara ressonen aquells crits de guerra a favor d’un progrés -sí, s’atrevien a dir-li progrés- basat en el ciment, l’autovia i els camps de golf. Aquelles campanyes contra el governants de l’illa per dir no a bonibé tots els disbarats que proposaven els amants d’omplir-se la butxaca a deveres i a qualsevol preu. Són els del no, són els del no!, cridaven maleits.
I el PTI? Ui aquell primer PTI, que aconseguia reconeixements internacionals i que era una singularitat -una rara avis- entre les costes mediterrànies de la Península. Però que ja es van encarregar, els interessats, de massacrar i criminalitzar com el responsable de dur Menorca -deien ells- a la misèria.
Quin canvi, ara. Tots els promotors turístics s’omplen la boca amb aquells paisatges que no els hi van deixar destruir. Quantes fotos que mostren de les «playas salvajes»! I amaguen aquells altres paisatges que són el resultat de la seva voracitat constructiva, com tot Son Bou. Però la guerra entre el bé i el mal, a la Terra mai no s’acaba.
Així és que ja som en una nova fase en què tot l’esforç que es va fer per salvar Menorca del disbarat turístic en què s’havia convertit la costa espanyola, ara és el seu reclam més potent. I l’illa està amenaçada de morir d’èxit, no amb l’arribada de molts més turistes, que també, sinó amb l’arribada de grans fortunes.
Oh, que polit! M’ho qued. I l’illa avança pel camí de veure convertides les seves finques agrícoles en residències de magnats i hotels rurals. I els seus pagesos, en jardiners i criats. I a les ciutats, els carrers tradicionals transformats en «hotels amb encant». Tant d’encant que si no s’atura la seva proliferació actual, prest tindrem, més que pobles, «resorts» turístics.
És la nova versió d’aquell «progrés» a què ens volien condemnar els urbanitzadors de fa uns anys. Aquells que volien convertir l’illa en la mateixa cosa que proliferava per les altres costes. Clar que tot açò també dona feina, per flaca que sigui.
Una feina que exigeix l’arribada de molta gent de fora que cobrarà els sous de conveni que caracteritzen aquesta indústria arreu. Quantes posicions no ha perdut ja Balears en el rànquing de la renda per càpita? Per paga -açò no ho havíem previst, eh?-, els nouvinguts a la festa necessiten casa. I on els instal·larem, si tot està en venda i a preus de turista?
I els joves de l’illa que reclamen casa pròpia però que no se la podran pagar, on els farem viure? A fer habitatge social toca, perquè els carrers de sempre i les cases de sempre han de ser pels turistes, que venen amb el sarró ple de doblers i ho troben tot molt típic. I ja se sap, com més es viu del turisme, més turisme es necessita per viure...
Idò endavant i que pel camí es vagi perdent qualsevol vestigi industrial i agrícola. Amb la col·laboració dels governs de l’Estat -tots- que mai no han volgut entendre que és precisament a les illes on és més important mantenir l’equilibri econòmic. I, valga’m déu, Menorca el va arribar a tenir.
