Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell
Trobarem caixers per tot arreu, però no de bancs ni automàtics, aquests colquen a cavall i participen a les festes. Unes festes plurals on tothom diu la seva, tal com acostuma a succeir avui en dia. La política s’identifica amb la polèmica i es posen en qüestió tradicions centenàries, traduïdes per a l’ocasió al nou llenguatge binari: progre/carca, masclista/feminista, sanchista o franquista. Qualsevol excusa és bona per atacar les institucions mentre augmenten els/les antisistema. La mentalitat okupa ens preocupa i no deixa de ser una forma larvada de violència. La llei que no es respecta sol esdevenir llei de la selva. La vivència de la festa anima a sentir-nos part d’un mateix poble i no és monopoli de ningú ni es pot imposar. Units voluntàriament en la diversitat i en la joia per uns dies, sentim vibrar els cors al batec del tambor i el fabiol. No convé oblidar les arrels ni els avantpassats, que ens han precedit en circumstàncies ben diferents, mentre construïm un difícil futur que ja guaita per l’horitzó.
Guirigall és la confusió que es produeix quan molts parlen alhora. Normalment, si tots rallen a la vegada, ningú escolta els altres. Tothom opina, sigui fent una observació aguda o dient una bajanada, a tot se li dona el mateix valor. Les xarxes socials han ajudat a difuminar les jerarquies intel·lectuals i no s’admeten autoritats de cap tipus. Fins els més ignorants gosen fer judicis sense por d’equivocar-se. La renou ambiental no ens deixa pensar amb una certa profunditat ni dialogar amb calma. Aquest estrès desmesurat no pot ser gens bo per a la salut.
A les crisis, la confusió i el rebombori s’estenen com la pólvora. Queden poques certeses, coses fermes… i la brúixola sembla espanyada. La picaresca triomfa i la moderació o el seny, callen. Dins aquest guirigall podem trobar-nos cavalls de Troia (o regals enverinats). L’enemic és a les portes, amagat sota una aparença amable, amb floquet i tot. El nou projecte de Torre de Babel promet que tots serem igual de rics o de pobres. Ens prometen un món idíl·lic i algú, fins i tot, s’ho creu. S’utilitza l’escàndol teixit amb sensacionalisme per a tapar la inoperància i la manca d’escrúpols. Record aquelles tertúlies de l’Ateneu on es parlava del tema d’actualitat de llavors: el referèndum de l’OTAN (12 de març de 1986). El doctor Mateu Seguí, Joan Casals, Mevis Pons… estimats protagonistes de la Transició i de la incorporació espanyola a Europa, com a garantia contra la involució i compromesos amb la superació d’un passat tràgic.
Han passat els anys, els dies, les hores… o sigui, el temps. L’Aliança Atlàntica manté avui plena vigència. Les amenaces existeixen i són reals, encara que no reaccionam fins que li veim les orelles al llop. Altres països es volen acollir ara sota el seu paraigües protector, vist el que està passant a Ucraïna. Pensàvem que les guerres mundials havien acabat, però era un desig benintencionat entre la por i l’esperança. Els blocs subsisteixen modificats i les guerres ja no són tan fredes con abans. L’escalada està molt bé, si la practiquem com esport i activitat de lleure, però si es tracta d’ una escalada bèl·lica, no fa gens de gràcia.
