Apareixen aquests dies a la secció de Cartes al Director diverses cartes sobre la brutícia dels carrers de Maó però també de les platges i dels contractes milionaris que caduquen, que s’han de renovar amb estires i arronses, crítiques amunt i crítiques avall.
Una vegada li vaig sentir dir a un alcalde d’un petit poble del Pirineu que amb el tema de la neteja del municipi eren 7 persones i una màquina per fer-lo net però per embrutar-lo, eren tota la població. La batalla estava perduda només començar. «A nosaltres no ens fa res posar més recursos que restem d’altres partides però si ens ho parem a pensar, el que s’hauria de fer és embrutar menys, una cosa que està a les nostres mans, mai millor dit».
Aquell alcalde parlava amb tot el sentit comú i tenia raó. El mateix passa amb aquesta creuada contra els envasos i els plàstics. Abans anaves a comprar amb la bossa del pa i un cistell, ara ho fas amb el mòbil i les mans a la butxaca. Per tant, a la botiga t’han de proveir amb la bossa de paper per posar-hi la barra i amb una bossa pel que t’hagis endut. Si el millor residu és el que no s’empra, el millor que podem fer és deixar d’emprar els carrers per tirar les coses que algú vindrà a recollir després.
A Singapur fa molts anys que van prohibir mastegar xiclet per la conducta incivilitzada de la gent que el tirava a terra o l’enganxava a portes i parets, embrutant i perjudicant el funcionament del metro o dels ascensors públics. Una mesura dràstica a la que segurament no cal arribar però que conclou que si embrutem menys, ho mantindrem tot més net, no falla.
