El ciclista som jo. La cosa és que aquest dissabte he sortit a fer els meus trenta quilòmetres a pas de passeig amb la velo de carretera que ja acompleix els quaranta anys, ben amortitzada està. Per una altra persona és un aperitiu, però per jo és ben prou.
He sortit d’Alaior cap a Maó, per tornar pel mateix camí, el camí de Binixems o des Puntarró (el nom varia segons si entres per un costat o per l’altre), entrant a la carretera de Fornells fins l’inici de la del Grau. A l’altura de Son Putxet, enfora, he reparat una ombra i moviment. Exacte, era una tortuga enmig del camí, en perill evident de ser atropellada. M’he aturat, l’he recollida i he seguit cinquanta metres fins a unes barreres. L’he passada per davall i l’he deixada al seu aire. A les nou del matí ja havia fet l’obra bona del dia, o sigui, ben content. Quan he tornat, una hora després, la mateixa ombra i el mateix moviment. Exacte, una altra vegada la tortuga, una altra vegada al mateix lloc. I jo una altra vegada amb la idea de salvar-la. Per això he repetit l’escena: he agafat la tortuga i l’he deixada dins una marineta, a la primera barrera que he trobat.
A l’hora de dinar, al càmping de Son Bou, he relatat el succés a en Bernat, el qual m’ha destapat la cruel realitat: -Bep, que no has vist que la tortuga volia passar a s’altra banda de sa carretera? Amb la feinada que li havia costat arribar a mig pas, vas i la tornes enrera. Què et penses que haurà pensat, de tu? (m’estalvii l’adjectiu). I sa segona vegada! Quan t’haurà vist que t’aturaves haurà dit: punyetes, una altra vegada es mateix! Per què no vol que creui el camí, si a jo m’esperen a Son Putxet. Per favor, que el tanquin! Quin mal li he fet?
Açò m’ha fet reflexionar i he arribat a la conclusió que moltes de vegades ens pensam que feim un bé i feim un ce. I açò ens passa sobretot amb la natura, amb la qual som excessivament intervencionistes i apliquem mètodes i tècniques insostenibles per modificar-la, adaptar-la, civilitzar-la, pensant que així la salvarem.
