El director d’«Es Diari», Bosco Marquès, me va deixar dues coses quan es va alliberar del paper i la tinta: un boli vermell, que jo he baratat per un llapis (és més fàcil esborrar les nostres errades), i el bon costum de fer vacances els dies de Sant Joan (cosa que no sempre he complert). Ell estimava la festa i tot el que representa d’identitat, cultura, tradicions i especialment de vivència personal i col·lectiva.
Segurament, quan avui, a les 9 del matí, Sebastià Salort torni a fer sonar el fabiol des del balcó de cas caixer senyor, després de dos anys de silencis, molts de ciutadellencs s’emocionaran. La festa recuperada es tornarà a sentir en el cor dels que l’han viscuda tota la seva vida.
Perquè la festa de Ciutadella es viu més des de la memòria personal, que no des de la història de les seves tradicions, des de la vivència passada que no des de les polèmiques petites i grans que sempre l’envolten. Per aquest motiu és tan important conservar tot allò que té d’autèntic, perquè representa un patrimoni que cada generació deixa en herència, perquè els fiets i fietes que divendres van formar la comitiva des be a l’escoleta des Mussol, i tants d’altres, puguin viure Sant Joan i sumar a l’experiència col·lectiva.
Cadascú guarda i cuida els seus records de la festa. Som capaços de recuperar les imatges i fins i tot les olors de quan érem petits. Quan la brigada escampava l’arena pels carrers del caragol de Santa Clara, com arreplegàvem avellanes del terra per vendre alguna bossa a un jovenot mig enamorat, ses pilotes i llengu amb salsa de ca nostra, amb les portes sempre obertes, sa casa de l’amo en Tòfol de Son Olivar al carrer de Maria Auxiliadora, ses capadetes des de l’antiga carnisseria, i sobretot aquells pares amb els que vas compartir la vivència de Sant Joan.
Diuen que les coses importants sempre passen a la infantesa. La nostra responsabilitat idò és conservar el tresor de la festa perquè les noves generacions també la puguin viure com ho hem fet noltros.
