El Sant Joan de 1976 tenia vint anys. Va ser una festa especial, ja que per sant Pere partia a voltar Espanya tot sol i en autoestop. Aquell 24 de juny tenia quelcom de comiat i de benvinguda, ho record com si fos avui. Ens havíem reunit els joves en un altre Festival des Pla, pocs dies abans. Aventures. En aquell món en transició, l’octubre m’esperava el quarter a Madrid. Vint anys, ufana de creure que la vida no acabarà mai i que seríem capaços de canviar el món, com encara crec.
Aquell mateix 1976 va venir en Pedro Coll, a Sant Joan. Era un maonès que rodava els trenta anys. Va venir amb una Nikon. No era la seva eina de feina, ell era advocat, havia fet Dret a Salamanca i Barcelona i ja feia sis anys que exercia. Això no obstant, la seva vocació era l’expressió a través de la imatge, la fotografia. Era autodidacte i aquells dies es plantejava si era una bona idea canviar d’ofici. En Pedro va seguir tots els actes de la festa: el Diumenge des Bé, el Caragol des Born, les Vespres a Sant Joan de Missa, la boira d’arena a Santa Clara, els bots en la fosca de davall ses Voltes, la Beguda del caixer senyor amb l’alta societat local, els Jocs des Pla. La mirada de l’artista captava els moments que creia transcendents. Les seves fotografies documenten perfectament aquelles jornades.
Va ser al Pla, durant la sort de l’ensortilla, quan es va produir l’accident. Com si el vegi, encara. Un cavall a galop va envestir uns joves, el cavall i el genet a terra, l’asta trencada i algunes persones ferides. El risc formava part de la festa. El risc sempre ha format part de l’aventura de viure. La falta de prudència era una porta oberta a la desgràcia. En Pedro va veure com la Nikon volava i algú li va tornar intacta, ell algunes esgarrinxades de record. Acabava aquella exploració de la festa.
Uns anys després, el 1982, va tornar. Aquest cop va veure els Jocs des Pla des d’un hortal, lluny dels perills. En un clic fotogràfic va captar un altre accident, molt greu, que hi va tenir lloc. És aquesta fotografia cedida amablement per Pedro Coll que acompanya l’escrit. Vostès la podran veure si visiten l’exposició Renou i silenci, que s’ha obert al Roser i en la qual es reuneixen un bon nombre de fotografies del creador, una exposició que s’ha acompanyat d’un llibre que és una petita joia. Aquells de la nostra generació ens sorprendrem de descobrir-nos joves, de reconèixer-nos en les instantànies d’un temps, de destapar records ocults per la malesa dels anys, de refer els paisatges que ens donaven forma, de confirmar que el risc no és cosa d’avui. En la gernació apareixen amics que un dia vam deixar de tractar, persones que vam deixar de veure i companys que ja no hi són, cavallers que omplien els carrers amb la seva presència. El que a mi m’ha sorprès més és descobrir el Pla a pic de mall i observar que gairebé tots érem nosaltres.
