Jugar al carrer

Fins als anys 60 del segle passat, als pobles, els al·lots encara solien jugar enmig dels carrers. De tant en tant, passava un carro, poques vegades un cotxe. ‘Alerta amb ses bicicletes’, avisaven les àvies. Tenir una ‘velo’    («velocípede») era ideal per als joves, que amb ella es podien desplaçar amb rapidesa. Avui també es veuen per algunes places dures –pels carrers no, que el tràfic no ho permet– o a parcs amb instal·lacions esportives fillets i filletes jugant hores i hores sota un sol de justícia. No tenen gaire alternatives. Els pares treballen al sector serveis fins a la matinada; els fills, gairebé abandonats. Per temps hi va haver qualque organisme (algunes entitats d’Església, per exemple) que s’encarregava de muntar colònies, practicava l’excursionisme i activitats de lleure. Avui també n’hi ha, però, amb els grans canvis socials les institucions públiques no hi donen abast. Cal que hi dediquin més recursos, instal·lacions, formació de monitors, etc. Aquesta atenció pública és una manera més, i no poc important, de lluitar contra les desigualtats, que no deixen de créixer. Pensem en les oportunitats que s’ofereixen, pagant quantioses matrícules, als al·lots de casa bona: estatges a l’estranger, aprenentatge d’idiomes, escoles esportives, etc. L’esquerda social comença en aquestes edats joves.

La restauració no vol reduir l’horari de les terrasses. Els horaris de feina, amb festius treballats i llargues jornades, i la qüestió salarial, hores extra que no es paguen o pagaments en negre d’una part del sou, són pràctiques que no incentiven la incorporació de nous treballadors tot i les dificultats per cobrir places. Hi ha qui dona prioritat a la conciliació familiar i no vol treballar els caps de setmana o en torns partits. És comprensible.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

El govern espanyol de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz ha adoptat algunes mesures pragmàtiques i socialment necessàries. El novembre de 2021va propiciar que 10.000 joves no acompanyats obtinguessin papers i entrassin al mercat laboral. L’altra cara de la moneda la trobam en l’habitatge. En els últims vint anys el preu del lloguer ha pujat, si més no, tres vegades més que les rendes familiars. La recomanació que la despesa en habitatge no superi el 30% és molt difícil de complir amb els lloguers desbocats.

No volem tornar arrere, als temps dels carrers de pols, on els al·lots es pelaven el genolls jugant; però un Estat Social i de Dret s’ho hauria de fer mirar.