Que el turisme està al centre del debat des de fa molts anys, no és cap novetat, i a causa de la pandèmia s’ha qüestionat el model a fons en tot l’Estat. La raó és que s’ha convertit en el sector que aporta major riquesa a l’economia espanyola.
A Menorca, fem el mateix. Primer no ens anava el model de sol i platja, perquè no sortia de l’hotel, i s’havia d’allargar més enllà del juliol i agost. Tot d’una vam apostar pel medi ambient, promocionant l’esport i el camí de cavalls, la cultura talaiòtica i la gastronomia. Més tard, el sostenible, a través del producte local i el paradís que es trobaria. Seguidament, el de qualitat. A la Menorca ideal, només hi faltava un lloc únic com la Hauser & Wirth, un monstre de l’art. I a la vegada, vam començar a enyorar les famílies britàniques, que estaven quietes i no ens carregaven els serveis complementaris.
El còctel ha funcionat tan bé, que morim d’èxit. Ens falta personal, autocars, habitatges, taxis... i segons les reserves previstes, el malestar anirà creixent quan col·lapsem els serveis de neteja, sanitaris, o de seguretat. Al carrer, quan sigui impossible la platja somiada, sopar sense haver previst reserva amb molts dies d’antelació, o amb l’acumulació de retards que s’aniran produint arreu.
L’anàlisi quotidiana és ben senzilla: els visitants 2022 cerquen experiències i sobretot emocions. S’ha de donar una relació entre tecnologia, sostenibilitat i persones. Un equilibri que no tenim.
