És cert que la condició humana ens fa unes persones més optimistes que les altres, però més enllà d’açò, s’ha d’anar molt amb compte amb la dimensió tàctica dels balanços que s’estan fent actualment. Qualcuns volen fer molt de mal i s’enfoquen directament a 2023 amb clau electoral.
Acabem de sortir d’una crisi sanitària, per cert, amb prou èxit, i ja ens veiem immersos en una nova pandèmia. Els costos de l’energia i de les matèries primeres són el nou virus que genera la malaltia de la inflació. I aquesta també es contagia amb molta facilitat i rapidesa. El forner puja el pa, el restaurador el cafè, els supermercats ajusten els preus, el sector serveis retoca els honoraris... i qui no pot pujar-los, acaba per produir menys i provocar també un augment final del producte. S’escampa amb major velocitat que el virus, i hem entrat en un bucle.
No sé si per optimista, o per senzilla, però em sembla que només ens en sortirem de manera conjunta. Com quan vam haver d’estar confinats, o emprar les mascaretes, ara també tocarà un esforç col·lectiu.
Primer les administracions, que anunciïn que no apujaran cap impost, i que en baixaran qualcun. Els empresaris i empresàries, que intentin guanyar una mica menys. I a les llars, ens tocarà renunciar a la revisió de les clàusules salarials.
Sembla evident que requerim qualque mesura de contenció immediata, i seria més fàcil adoptar-la que continuar en el caragol de la crítica destructiva.
