Aquest divendres s’ha marcat com l’inici del moviment SUMAR, que encapçala Yolanda Díaz. La primera fase, que s’ha denominat «d’escolta», durarà mig any i, segurament el seu resultat marcarà l’inici d’una segona fase, més executiva. Jo estic a la vegada esperançat i inquiet, esperançat per veure si serà d’aquesta que les esquerres es posen d’acord a Espanya, no per concórrer a unes eleccions, sinó per anar més allà, i inquiet per saber si els obstacles que el projecte Sumar trobarà pel camí, el faran anar en orris.
En alguns països europeus de la mediterrània, el partit socialista pràcticament ha desaparegut, així ha succeït a Grècia, a Itàlia, a França i s’ha creat una esquerra molt dividida, molt fragmentada, essencialista, que moltes vegades porta en ella mateixa el corc de la divisió, una divisió que incita a l’abstencionisme i és la palanca per a l’increment del vot a les posicions més conservadores i reaccionàries. L’exemple més recent, la via francesa de Melenchon apareix com un camí suggerent, però encara avui insuficient, per a unir el vot progressista i alternatiu en una Europa on creixen les polítiques de dretes. França, no obstant, no té la circumstància que tenim nosaltres, d’importants partits nacionalistes (d’esquerres) que no estan per la feina de construir una alternativa estatal, o sigui, enllà del propi territori que els dona naturalesa.
Yolanda Díaz inicia aquest trajecte com una aposta personal, però sabem que rere seu hi ha organitzacions i col·lectius humans de gran valor i llarga història. Una de les empreses més difícils serà la de posar d’acord a esquerres tan diverses, amb les històries que porten al darrere. Aquests anys, Díaz ha demostrat la seva capacitat pel diàleg i el pacte. És per aquest motiu que és on ara és. No podem saber, emperò, si aquesta capacitat serà suficient en un món on abunden els matisos i en el que tothom vol tenir sa raó. Si l’esquerra no és capaç de veure el que ens ve al damunt, malament rai. Difícilment es podran engegar forces d’unió i difícilment es podran mobilitzar els votants. Fa uns anys, l’aparició de Podem va ser un fenomen sociopolític de gran transcendència. Va aparèixer impulsat pels mitjans que després el bombardejarien, just quan Esquerra Unida apuntava al 20% dels vots. Podem va sortir amb la idea de menjar-se el terreny d’Esquerra Unida i per açò aquells primers anys semblava que l’entesa seria impossible. Es va crear una distància. Passada l’efervescència inicial de mobilització general, amb un partit capaç d’obtenir el 20% dels vots en dos anys, però incapaç de gestionar aquest percentatge, crear estructura i funcionament, la bolla es va desinflar i les propostes van aproximar-se a la realitat. Afeblits, Podem i Esquerra Unida van crear Unides Podem, que encara no és un acord exemplar, però que posava per primera vegada l’oportunitat d’encontre de militants d’una i altra formació, fins abans en competència.
L’aposta de Sumar és la de superar aquest acord ocasional i electoral per crear un moviment més ampli, més obert, més gran, per tant, més contradictori. Sense dubte, l’exercici de la responsabilitat de govern en moltes institucions haurà actuat de forma positiva. Si acceptem una esquerra plural hem de saber conviure en la pluralitat. Sumar neix com una cosa diferent a UP, però no es pot desenvolupar sense la participació i el compromís de les forces polítiques que integren UP i altres forces. Hem de seguir el procés de Sumar perquè el seu resultat serà important pel futur immediat de l’esquerra.
