Encara li haurem de donar les gràcies al senyor Villarejo per la seva contribució a clarificar la realitat d’aquests darrers deu anys de democràcia. Si mentre va ser comissari va contribuir a convertir el panorama polític espanyol en un pou de merda, ara que el jutgen, amb les gravacions que va aflorant demostra que les alarmes estaven més que justificades.
I aquesta vegada, tot allò que es va destapant és incontestable, per més que ho intentin. Perquè destapa gravacions autèntiques que no feia ell, sinó que arribaven directament als serveis secrets a través del seu mòbil, sempre obert quan s’entrevistava amb les persones «adequades».
L’objectiu d’aquesta policia anomenada «patriòtica» -que potser entén la pàtria com un frau- era eliminar el adversaris polítics a través de la mentida i la difamació. Desprestigiar-los davant l’electorat cada vegada que hi havia eleccions, amb informes policials inventats que, quan ja s’havia fet el mal, desapareixien.
Aquesta pràctica sembla que la van encetar a Catalunya amb el president Pujol, amb xantatges a les autoritats i la banca andorranes. I amb la intimidació de persones que ells creien que eren pròximes a la família, encara que no ho fossin, com l’extresorera del Barça. Avui ja es posen en dubte moltes històries atribuïdes a ell i la seva família. I, a Andorra, ha començat un judici que implica al president Rajoy i algun dels seus ministres.
Més tard li va tocar al senyor Trias. Van aconseguir que perdés l’alcaldia de Barcelona inventant comptes bancaris ocults a la banca de Suïssa. Va ser quan la va guanyar per primera vegada la senyora Colau, que havia fet bandera dels enganys sense cap escrúpol.
El mateix sistema van emprar amb el senyor Mas, amb el resultat que va perdre la majoria al Parlament i va haver d’acabar pactant el govern amb la CUP, a canvi de renunciar a la presidència i apartar-se, de fet, de la política institucional. I és que l’electorat català, a diferència d’altres, és intransigent amb la corrupció econòmica.
Aquesta setmana hem sabut que amb el senyor Iglesias, de Podemos, la cosa va anar poques diferències. Just abans d’eleccions es va escampar que tenia comptes secrets en un paradís fiscal, ell que era tan d’esquerres. I fins aquesta setmana no hem tingut el certificat que tot eren mentides fabricades en qualque soterrani oficial.
Clar que amb la feina bruta d’inventar històries calumnioses no n’hi hauria prou si, a continuació, no hi hagués els canals adequats per difondre-les. Canals poderosos, mitjans de comunicació de gran audiència i que solen tenir la barra de proclamar-se «independents».
I aquí apareixen -i només és un exemple- el contundents informatius del senyor Ferreras, de la Sexta, i els debats que propicia. Ferreras va escampar les calúmnies contra Pablo Iglesias tot i saber que eren poc fiables. El va perjudicar tant des del punt de vista polític com personal, per damunt de qualsevol escrúpol ètic. Les gravacions ho demostren.
De la mateixa manera que havia mirat a la cara al senyor Iglesias, en una entrevista, perjurant que no havia tingut cap relació amb el comissari Villarejo, Ferreras diu ara que en va tenir poques... Aquesta policia anomenada «patriòtica», no seria res sense el complement d’una premsa tan «patriòtica» com ella mateixa.
Quants de casos més hi deu haver que encara no s’han destapat? Quants de periodistes més, i ja en sabem d’uns quants, han jugat a enganar la població en benefici d’objectius polítics ocults? Açò té un nom, que és frau a la democràcia, però no sembla que hagi d’alterar el país. Ja hi ha qui s’encarrega que se’n ralli poc i només el dia que salta la notícia.
Quan es denuncien aquestes situacions perquè «ja no en podem dur més», sempre hi ha el comentarista que, a falta d’arguments, es limita insultar els denunciants i a considerar-los enemics d’Espanya. Què trobau? Es pot entendre un país si no és des de la veritat i la lliure decisió dels seus ciutadans?
I de reacció davant de tanta porqueria, no se’n veu gaire, ni dels partits ni de la ciutadania. Plou cada dia i amb tanta intensitat que ja esteim pops per defora i per dedins. Però així i tot, sembla que la moda és ara aplaudir aquells que ens han duit a aquesta situació. Dins del forat i cavant amb entusiasme cap endins.
Ja hi pot haver iniciatives parlamentàries de progrés, debats intensos davant de cada llei, discursos a favor i en contra de cada projecte... Que si no es restaura primer la fiabilitat democràtica, i açò vol dir dimissions que aquí no arriben mai i judicis que aquí no se celebren mai, el futur és ben negre.
