Ha fet falta una guerra que amenaça el subministrament de gas, la benzina a preu de Chivas Regal i la fruita més cara que el marisc perquè la UE hagi pres una de les decisions més sensates de la seva història: l’aire condicionat no ha de baixar de 25 graus ni la calefacció superar els 19 a alguns edificis. Són límits que, per la meva part, es podrien aplicar a tots els espais, per sempre més i d’incompliment castigat amb pena de presó.
Ara mateix hi ha establiments convertits en gèlides sales de criogenització en ple estiu simplement per permetre als seus treballadors mantenir les americanes posades sense fondre’s. A l’hivern empreses i llars es transformen en saunes només perquè els jerseis gruixats i la pana no són glamurosos. Una demostració del nivell d’egoisme i frivolitat d’aquesta dèbil societat.
De tal magnitud és el disbarat que en alguns edificis la calefacció i l’aire condicionat van un a continuació de l’altre, sense que hi hagi èpoques de l’any lliures de climatització. El preu de tan alt grau de confort és gran: dispendi econòmic i ambiental, dificultats en la convivència per discrepàncies en l’ús del termòstat i l’evidència mèdica popular que els canvis sobtats de temperatura són fatals per al coll. Més d’un refredat s’ha gestat a un cine o supermercat que sorprèn l’incaut amb una temperatura que reclama rebequeta al juliol, i botigues o transports públics amb sensació tèrmica de cuina de pizzeria han generat més d’una traïdora suada a clients que han comès l’error de tapar-se a l’hivern.
No es tracta de tornar a un espartanisme tèrmic que provoqui lipotímies i pneumònies. Tampoc moderar l’aire condicionat serà la solució a la crisi energètica. Però aquesta mesura de la UE és almanco un feliç intent de retorn al seny més elemental de no haver de passar fred a l’estiu ni calor a l’hivern. I, malgrat que tothom es posa ara l’etiqueta de sostenible, una cosa tan lògica ens l’han de dir des de Brussel·les i per combatre un problema excepcional. Com a espècie, estem apanyats.
