La recuperació de les festes de Sant Joan d’enguany ha estat envoltada de polèmiques. Una d’aquestes ha estat l’ocurrència d’alguns grups polítics de convertir el que fins ara era una legítima queixa ciutadana –l’excessiva massificació de la celebració– en la proposta de limitar l’arribada de vaixells de Mallorca. No és un fet puntual. El projecte de Llei de Reserva de la Biosfera de Menorca pretén atribuir al Consell Insular la potestat de posar barreres a l’entrada de vehicles a la nostra illa.

De fet, els darrers anys hi ha una pluja d’iniciatives per prohibir o restringir determinades accions. Una de les més sonades, i que ha motivat la celebració d’una manifestació als carrers de Maó amb una assistència no gens menyspreable, són les traves a la caça i a la pesca. La protesta menorquina no és més que la continuació d’un seguit de marxes a tota Espanya per oposar-se a l’aprovació de noves prohibicions, com ara la de caçar llops on fins ara estava autoritzat.

El moviment animalista és capdavanter en aquestes limitacions. D’una part hem de congratular-nos que la defensa del benestar dels animals hagi menat a l’eliminació de pràctiques abusives en la ramaderia industrial, en especial aus, que vivien en condicions deplorables. Tanmateix, un excés de zel podria provocar severes disfuncions en les nostres festes patronals, encara que també pot ser una oportunitat per evitar que animals poc resistents a l’estrès posin en perill la integritat de les persones. En tot cas, s’està arribant a extrems grotescos, com els que volen restringir l’aparellament de cans de races diferents...

Així mateix, la nova onada animalista ha renovat l’històric debat sobre les curses de toros, amb el resultat de la seva desaparició a territoris on l’assistència dels aficionats havia minvat en gran mesura. En canvi, és motiu de polèmica a les regions on és un espectacle amb una concurrència important. És significatiu que aquest plantejament nasqués a països del nord d’Europa, on aquesta pràctica és desconeguda, i hagi estat importat recentment a Espanya.

El prohibicionisme té un altre destacat camp de batalla en el terreny sexual, on també es volen importar experiències nòrdiques, com la interdicció de demanar serveis de prostitutes, fent un gir des de la històrica criminalització de les dones a la imposició de multes als clients. És controvertit i Fernando Savater ha advertit que una qüestió tan terrenal està entrant en el terreny religiós, ja que, al capdavall, es tracta de considerar pecaminós l’accés a la carn, almenys quan és de pagament, el que xoca en una economia liberal on pràcticament tot es compra i es ven. De fet, existeix un problema similar amb les dones que accepten engendrar fills d’altres parelles, que és admesa per uns països i prohibida a altres, la qual cosa alimenta contenciosos de dret internacional quan s’acut al, diguem-ne, «mercat internacional».

Alguns d’aquests debats remeten a experiències històriques com la Llei Seca dels Estats Units, aprovada per un fervor purità el 1920 i que el president Roosevelt va derogar enmig d’un clam general el 1933. Pel camí havien quedat milers de morts, la majoria per la ingestió d’alcohol de mala qualitat, i alguns en pintoresques picabaralles de gàngsters, que han alimentat la indústria cinematogràfica des de llavors. De resultes, la màfia va rebre un impuls espectacular i es convertí en un poder en l’ombra que perdurà fins fa pocs anys.

Des de fa dècades el tema s’ha ampliat al consum de drogues i el moviment que demanda la liberalització del seu consum diríem que rema en sentit contrari dels prohibicionismes de què estem parlant.

La veritat és que a una societat democràtica qualsevol restricció de l’activitat privada o econòmica és discutible i poc caure fàcilment en contradiccions. Així l’abolicionisme de la prostitució grinyola quan els mateixos partits han fet bandera del divorci, primer, l’avortament després, el matrimoni homosexual fa poc i el canvi de sexe avui mateix. Si es permet qualsevol qüestió lligada al el sexe i el gènere, què té de particular la prostitució?

És cert que, seguint la seva estela, s’alimenta un tràfic inhumà de dones esclavitzades, però també el trasplantament d’òrgans dona lloc a un salvatge mercadeig clandestí i no per açò ningú advoca per prohibir els trasplantaments de cor... O, si voleu, no seria concebible prohibir la música i les pel·lícules en format digital, per molt que hagin facilitat una allau de còpies pirates. Separar els actes legals de les seves conseqüències il·legals és un principi que se segueix escrupolosament, almenys a les societat liberals.

És cert que el món evoluciona i nous agents polítics reclamen l’atorgament de nous drets. Aquestes demandes socials han de ser ateses, perquè no es pot anar en contra del temps i s’ha de tenir sensibilitat envers el medi ambient, els animals o col·lectius que històricament han patit una forta discriminació. Tanmateix, aquest respecte no es pot portar fins a l’extrem que el faci incompatible amb la llibertat de les persones.

La democràcia va néixer com una reivindicació radical dels drets i les llibertats de l’home. Les prohibicions només tenen sentit quan reparteixen les càrregues de la llibertat entre els ciutadans. El meu dret a la vida implica la prohibició a la resta de la comunitat de matar-me. Fora d’aquí s’entra en un terreny pantanós, on es facin ofegar-se.

La propensió a introduir un conjunt cada vegada més ampli de prohibicions, tot i que revela un genuí interès per defensar determinats col·lectius i causes, en massa casos és l’expressió d’un moviment mundial d’intransigència que agermana la nostra democràcia a l’actuació de règims dictatorials, com la Xina, Rússia, Turquia, Egipte...

amendezvidal.blogspot.com.es