Em resulta impossible escriure des de la distància, des de la fredor, perquè sempre en Joan em va resultar proper, em va donar escalfor i va donar suport a les meves iniciatives. Coneixia que malgrat ser molt crític jo, sóc víctima de la por, d’una por arrelada i deguda a una moral conservadora, molt menorquina perquè és també molt compartida per l’esquerra de l’illa, transversal de llevant a ponent. I no em refereixo tan sols a la moral sexual, que també, sinó a la moral de ramat de bens per la qual has de ser fill de qualcú i ser fidel a un partit com d’una secta. Menorca no és illa pel lliure exercici de la crítica. En Joan n’era plenament conscient perquè prou vegades la va pagar cara.

Els consells d’en Joan, davant els esborranys dels escrits que li enviava per ser publicats, mai van ser un «no t’hi fiquis amb açò» sinó «coratge, coratge, molt de coratge!» Em va felicitar quan el passat més de desembre vaig publicar un llarg article sobre la història de les festes de sant Joan de Ciutadella, l’inconscient col·lectiu ciutadellenc que paralitza neuròticament els ciutadellencs i que fins i tot l’esquerra nacionalista és incapaç de voler airejar. Fa quatre mesos, em va tornar a felicitar i em va demanar la referència completa del text perquè el volia citar en un text que estava escrivint pel llibre de fotografies de Pedro Coll, «Renou i silenci». Em vaig sentir molt honorat.

Filòleg en el sentit clàssic del terme, és a dir, coneixedor de la llengua, però també de la seva història i els seus textos, antics i moderns; polític d’altíssimes capacitats i perspicaç, amb vista per veure venir els tripijocs que genera el poder i els partits; poeta i creador, però sobretot generós i fidel a un projecte social més crític i just, radicalment republicà, catalanista, antimilitarista. El trobaré molt a faltar. Insubstituïble. Des de fa anys, era més que un autèntic mestre.