Si és que és ver, com diven, que els peixos es poden passar la vida dins una peixera de mida de bòtil pensant que cada volta que donen és la primera que fan. I morir feliços per haver gaudit de tantes vistes.

Tot just ara fa cinc mesos que va començar la invasió russa d’Ucraïna. Com si fes deu anys. Ja és un tema menor, al marge de les conseqüències econòmiques que comença a patir Europa. I si a la primeria semblava que l’objectiu europeu -i nord-americà- era col·lapsar l’economia russa per aturar la guerra, ara sembla que la que està tocada de ver és l’economia europea.

La pujada de preus ja és una realitat i els subministraments energètics -imprescindibles per a la indústria europea- estan en perill. I açò sí que preocupa. Però ja no es ralla en canvi dels milions d’ucraïnesos que van fugir del país ni de la barbàrie que allà s’ha imposat.

Aquells milions de dones i fillets que ens emocionaven als telenotícies, sembla que s’han esfumat. Al contrari, comença a arribar qualque informació dels que se n’han tornat a ca seva a la vista de la poca hospitalitat -real- que han trobat, per exemple, a Espanya.

De retruc, l’OTAN ha tingut carta blanca per rearmar-se fins a les dents, amb milions d’euros i de dòlars que ja sabem d’on sortiran, perquè sempre surten de la mateixa butxaca. De la dels ciutadans de segona que som la majoria. La presidenta Ayuso de Madrid, està en sintonia amb el moment, ja que vol que els rics no paguin ni un cèntim més que els que no ho són.

Noticias relacionadas

Per millorar encara més la cosa, s’ha decidit que aquella font d’energia que espantava tant, la nuclear, en comptes d’estar en procés de supressió, ja no és un perill per a la humanitat. Ara l’han declarada una «energia verda», com els tomàtics ecològics, podríem dir. Encara haurem de sentir a dir que els residus radioactius són un bon fertilitzant.

Més de la mateixa desmemòria a Espanya. Cada dia van sortint noves gravacions de les converses del comissari Villarejo -ara ex- amb ministres, dirigents polítics, alts càrrecs de la justícia, etc. I de les mentides que escampaven junts per alterar el vot democràtic. Les trampes que han arribat a ordir haurien fet avergonyir Al Capone i tot.

Però açò no té cap conseqüència, ni judicial ni en el discurs de la premsa del règim. El seu únic mantra és que el PSOE perdrà les eleccions. Haver-se carregat la democràcia i haver convertit Espanya en una gran broma dins Europa no mereix cap judici. Sembla que la fiscalia tengui uns altres objectius, perquè mentrestant continuen jutjant joves catalans i no catalans per «desordre públic i resistència a l’autoritat», amb penes de fins a 14 anys.

Ja són més de 4.000 els represaliats per les protestes de 2019, provocades per aquell judici en què no es va permetre contrastar les declaracions amb les imatges dels fets reals. Seria una bona manera d’acabar amb la contestació si no fos perquè, segons diven, vivim en una democràcia de ple dret. I en açò no està lliure de culpa cap partit, ni del govern ni de l’oposició.

Igualment, els casos demostrats d’espionatge a polítics, periodistes i advocats defensors mentre defensaven els seus clients, també entren dins l’òrbita de la memòria de peix. El que ha estat -o potser és encara- el cas més escandalós d’espionatge de l’Europa actual, a la vista de la nul·la reacció que ha provocat, sembla una broma més d’aquests «patriotes» que, per poder mantenir els seus privilegis, estan decidits a tenir un país de broma.

Encara que les bromes de mal gust solen tenir sempre un mal final.