El problema de l’aigua a Maó ve d’enfora. L’any 2005 es va detectar la concentració de nitrats, i els nivells anaven oscil·lant amunt i avall dels límits marcats per Salut. Depèn de molts factors.
2008: L’ajuntament publica les analítiques mensuals a la web, i avisa als usuaris que si el pou supera el límit, el consum pot afectar les persones més vulnerables. La transparència política va d’informar d’una situació important que afecta al consumidor/a, tot i que no ens agradi, o que l’oposició es dediqui a ficar el dit a l’ull.
2012: Conselleria fa requeriments constants perquè la majoria dels pous superen els valors permesos, però tothom continua consumint de la xarxa, per desconeixement.
2016: Passem a prendre l’aigua embotellada i s’habiliten fonts públiques gratuïtes.
2021: La nova desnitrificadora permet que 7.281 domicilis disposin d’aigua apta per al consum.
2022, fa 6 dies: Situació crítica d’abastiment. Augment de població, calor i manca de pluja.
I no som ni vostè ni jo qui en fem un mal ús. Omplim garrafes a Calabria. Ens dutxem, en lloc d’emprar la banyera. Reguem quatre plantes i, fins i tot, reutilitzem el poal de fregar enterra, com vam veure fer.
L’aigua tèrbola ve dels grans i/o luxosos consumidors, que cal penalitzar. A la resta, no ens agrada la idea d’una dessaladora. Una obra faraònica de gran consum energètic que només beneficiaria els qui més tenen, i que pagaríem amb els doblers dels més responsables.
