Ara tot problema seriós té els seus negacionistes. Li toca al canvi climàtic. Es veu que alguns tenen una bona ombra i no suen. Genera més incrèduls allò que reclama un esforç individual per afrontar-ho. Per altra banda, hi ha gent que sense ser conspiranoica pensa que accions simples, com encendre menys els llums a casa, poc o res contribueixen a revertir la situació si les grans empreses continuen contaminant a les totes, i per açò són reticents a fer aquests sacrificis.
També hi ha molts ciutadans conscienciats que actuen de forma sostenible, tot i que estaria bé saber quantes plaques fotovoltaiques s’han col·locat per compromís planetari i quantes per estalviar en la factura de l’electricitat. L’administració subvenciona, amb èxit i encert, la seva compra com també la de vehicles elèctrics. La motorització és un gran focus de contaminació i hi ha plans públics de substitució molt ambiciosos. Malgrat açò, adquirir un elèctric suposa dificultats: el preu, la necessitat d’un punt de càrrega a casa i, especialment, la insuficiència de la xarxa pública d’endolls, com denuncien els rent a car. Amb l’afegit que la implantació de renovables a l’Illa encara és residual (desesperant) i, per tant, es relativitza el benefici de l’esforç. Açò desanima.
Passa una cosa similar amb l’aigua. En sequera, el turisme que ens dona menjar ens deixa sense beure. L’administració demana mesura i seny, però inversions clau en infraestructures hídriques duen dècades parades mentre impostos pretesament finalistes com l’ecotaxa s’han destinat a inversions de sostenibilitat i urgència molt qüestionables.
El ciutadà ha d’assumir la seva part de responsabilitat, encara que pugui ser menor. No valen excuses infantils ni les queixes exculpatòries. Però aquesta implicació cívica necessita que l’acció pública actuï de motor, que l’acceleri, que hi aboqui combustible, no que la freni amb dificultats tècniques, lleis que donen maldecaps i eterns projectes parsimoniosos que potencien negacionismes i reticències.
