El sociòleg Eric Klinenberg en el llibre «Palacios del pueblo. Políticas para una sociedad más igualitaria» (2021) exposa els beneficis que té habilitar i mantenir parcs, places i biblioteques per a les comunitats afectades per les polaritats de classe i racials. Els espais públics, diu, ajuden a establir vincles personals entre els individus i contribuixen, en definitiva, a millorar la qualitat de vida de tothom.
La idea de la importància que té un urbanisme que tingui en consideració els espais comunitaris no és només dels sociòlegs. És compartida de manera interdisciplar; molts sabers, tècnics i humanístics, s’hi han fixat. Però, a Espanya, i molt especialment a Barcelona, els qui més han defensat aquesta idea han estat els arquitectes i urbanistes. Oriol Bohigas i el seu despatx MBM van ser molt rellevants en la dècada de 1980 a l’hora de pensar una Barcelona per a la gent, esperonant a l’ajuntament a intervenir a zones de la ciutat degradades en tots els sentits per construir-hi noves places i equipaments. També s’ha de dir, però, per ser justos i ponderats en l’anàlisi del que esdevingué llavors, que les associacions de veïns barcelonines van contribuir amb reivindicacions i manifestos perquè les idees de Bohigas donessin els seus fruits. Els urbanistes es trobaven amb terra abonada.
Però l’amor al comú (totes les polítiques que van en contra i més enllà de la inèrcia i l’automatisme que propicia l’egoïsme de la societat de consum) necessita d’una ample i insistent pedagogia, sigui de professionals, partits o associacions, perquè es pugui dur a terme. Era un adolescent, però encara recordo bé els esforços que va haver de fer l’arquitecte Josep Martorell per explicar a regidors i enginyers municipals de l’Ajuntament de Ciutadella el disseny que va plantejar pel camí de Baix de Ciutadella, llavors una via que, del Club Nàutic a la plaça Ferragut, era tot un camp de pols i clots i bonys. Va haver de persuadir-los que el camí mereixia ser pensat amb un ample passeig per a vianants a la banda a tocar la mar, arbres, una franja arbustiva que servís per separar la via reservada per als cotxes dels vianants i que el pas de vehicles s’havia de reduir a un. Hi va haver regidors, i no pas conservadors sinó del mateix equip de govern, que volien que el pas dels cotxes fos en doble direcció i vora la mar perquè així els conductors la poguessin veure sense esforç. Afortunadament, Martorell va saber explicar bé les virtuts de la seva idea i el batlle, Antoni Orell, la va saber defensar davant tothom. Avui són centenars les persones que passegen i fan footing pel camí de Baix, especialment pel matí i el fosquet. L’ocasió dona peu a socialitzacions de tot tipus perquè l’anar a peu i gaudir de la tranquil·litat que no t’atropellarà un cotxe així ho permet. Què diferent hauria estat si el camí s’hagués urbanitzat pensant amb els cotxes i no amb els vianants!
El neoliberalisme rebla el clau a l’individualisme atomista i possessiu, però és teòricament inverosímil i empíricament poc fonamentat perquè les persones construïm el nostre sentit del jo no simplement consumint i treballant sinó formant vincles i desenvolupant i exercint diferents capacitats. Com va assenyalar el també sociòleg C. B. Macpherson, una societat que desenvolupa al màxim l’individualisme possessiu no fa més que propiciar l’alienació, perquè molts dels seus membres mai no poden desenvolupar més que una franja de les seves capacitats. Per açò, davant l’alienació, el millor és pensar amb els espais comuns, els espais en què es fan possibles les converses i els somnis compartits.
Tenim a les ciutats i viles de Menorca un bon nombre de places i zones de passeig, que són gaudides qüotidianament per centenars de persones, però són fetes i dissenyades la majoria d’abans que la febre individualista ens aclaparés. Unes estan més ben cuidades que altres, cosa que malauradament no és objecte de massa atenció. No obstant, d’uns anys cap aquí l’urbanisme ha mort a l’Illa. Trobo molt a faltar l’energia dels equips de govern de la dècada dels vuitanta del segle passat, quan s’arriscaven a construir places, obrir vies i fer passejos. També lamento la passivitat del Col·legi d’Arquitectes i de l’associacionisme (per no parlar dels partits, de tots colors, perquè malauradament han oblidat que una de les raons del seu ser és la generació de programa). Haurien d’esperonar la controvèrsia al voltant de les places, però també els habitatges i els equipaments públics, a més, per suposat, de les carreteres.
Una societat decent no pot oblidar els espais i equipaments públics.
