N’ hi ha que no els hi agrada gens que defensem sa cultura explícitament menorquina perquè els hi fa malbé es seus plans polítics expansionistes. Per açò la volen despreciar, amagar i/o eliminar. Són també es qui creuen que escriure baix unes normes forasteres ‘fa més mudat’. Són    aquells que ja fa anys i anys que ‘treballen’ (aquí diríem ‘fan feina’) per imposar-nos una forma cultural diferent a sa nostra més pròpia com és es menorquí tal i com l’hem rallat des de fa segles i generacions. I que, per cert, també vam seguir rallant dins es franquisme. Però ara ja ha arribat es punt en que es nostros al·lots (nens/nanos/nois en barceloní) ja no saben si han nascut a Menorca o al Ripollès. Tal és sa confusió. Però n’hi ha que no mos cansarem mai de defensar i reivindicar ses nostres paraules i sa nostra tradició. Sí, som caparruts (tossuts en barceloní) i no mos agrada que mos llevin sa nostra forma menorquina i que mos la baratin per una forma d’enraonar que molts consideram forastera. Som es qui volem escriure en menorquí i seguir emprant ses nostres paraules sense cap classe (mena dirien en barceloní) de complex d’inferioritat. Perquè ses diferències són clares i precises entre aquestes dues formes d’occità evolucionat que són es barceloní i es menorquí. Totes dues descendents des llemosí original.

S’ altre dia en aquest diari un conegut catalanista ’de la ceba’ mos tildava d’ignorants. És es mateix que fa devers 15 anys ja va demanar públicament ‘detectar i neutralitzar’ a n’es defensors de s’autèntic nom de Mahó. Un totalitari cultural més. Penós.

Continuam llistant diferències que identifiquen a sa nostra Roqueta. A Menorca quan un pensa amb un dubte deim ‘ara me revé’ en tost (no ‘en lloc de...’) de dir    ‘me n’adono’. A Barcelona no saben què vol dir ‘estar en dansa’ o ‘ja la ballam, ja!, ni coneixen què és una xirimia ni tampoc un xixerbeu. Aquí no deim ‘fonoll’ sinò que mos agrada més es ‘fonoi’. Ets bons amics catalans no entenen tampoc que és un ‘ratjolí d’oli’, ni un ‘sargai’ ni entenen açò que pasa ‘aquí deçà’ ni què vol dir de ‘llavors ençà’. Tampoc empran s’expressió quan un homo diu de sa seva dona ¡no ho sabré, fa més de 30 anys que l’engronx’…! Aquí    no tenim problèmes sinó que ‘tenim mal de caps’. Aquí empram ‘garrots’ i no ‘pals’ i aquí n’hi ha que miren ‘més prim que sa pell des nas’. Aquí, per advertir d’ un    perill, no deim ‘compta’ o ‘cura’ sinò ‘¡alerta!’.

Aquí no tenim ‘cistells’ sinó que empram ‘sanaes’. Aquí ses coses no estan ‘parades’ sinó que es polítics ho mantenen ‘tot aturat’ (sa carretera, ses millores de sa xerxa d’aigu, ses aceres de Mahó, sa netedat des carrers, etc.) A Barcelona no saben què vol dir açò tan menorquí de quan un se desespera amb un altre i diu    ‘li donaria amb sa mà plana’… I ben cert que és, n’hi ha que els hi haurien de donar amb sa mà ben plana a vam si reaccionen d’ una punyetera vegada (aquí no deim cop, ni tampoc ‘diem’ sinó que ‘deim’). Per cert, només un menorquí sap què vol dir, quan en referència a qualcú que coneix ben bé, el defineix com: ‘És una bona peça’.

Sa gent de fora no entendrà que ets al·lots menorquins que volen fer enveja diguin allò de ‘elu, elu…sense banyes...’ ni sabran que és una ‘tuta’ encara que si veuen ases i mules lo més segur és que miren a una tuta. És una pena que tampoc juguin a ‘tat per un forat’ o a ‘quic a amagar’. Ni amb fanalets.

Més per Menorca: perdonin però no crec que a Barcelona tenguin (no ‘tinguin’) expressions tan descriptives com ‘I és que no eixuga…’, ‘li treu molt’, ‘remil i una…’, ‘bon repunyeta món!. Aquí no deim ‘tot i això’ sinó que ho empram a la inversa: ‘així i tot’. Etc. etc. etc.

Efectivament no és lo mateix. I són ets estimats amics catalans es que haurien d’ aprendre ses nostres paraules en tost de que, aquí a Menorca,    siguem es menorquins es qui hem d’aprendre ses seves. Un respecte, please. No hauríem de deixar que mos tractin a coça i clotellada.    Si qualque dia arribam a tenir polítics valents i que s’estimin de ver sa nostra cultura menorquina hauran de fer cau i net per restablir-la a ses escoles, a n’es cartells i a n’es medis de comunicació. I n’hi haurà que els hi agafarà fort.     

Notas:

1- Una petición de entrevista de fecha 29 de Junio al conseller de Industria del CIM i/o con su directora gral. no ha merecido ni tan solo respuesta. ¿No son los políticos empleados del pueblo al que deben servicio?

2- Las mercancías opacas siguen sin poder mandarse desde el aeropuerto de Menorca. El escarnio ya dura    tres meses. ¿Hasta cuándo?

3- ¿Y por qué no un puente para Lazareto que facilitaría el acceso? Antes de abrirse el Canal era una península.

4- Un sitio de moda de ‘paellas’ en Mahón llega a cocinar hasta 90 al día. En horas punta sacan una cada 1,5 minutos. Y te la llevan a tu casa y te la recogen después. La negra de sepia es espléndida.

5- Los amigos Fer y Laura, hijos del querido    e inolvidable M. A. Furones, han editado el último libro que dejó escrito su padre «La vida que nos falta». Se puede adquirir en Amazon.

6- ¡Qué vergüenza que Laura Borrás te presente un libro! Per l’ amor de la Santa Llaga.

7- «Para encargar la memoria oficial de la España de la Transición a la ETA hay que ser un canalla» (Girauta)

8- Ya verán como este otoño llevar corbata se pondrá de moda. Ya verán….

9-El otro día leí una verdad. ¡Al fin! Sí, leí que Víctor Hugo, padre del romanticismo francés, afirmó: «Si Dios no hubiera hecho a la mujer, no habría hecho a la flor». La condición femenina es la inspiración humana más allá del uso muchas veces instrumental del cuerpo asociado al deseo. La mujer es ansiada no siempre como trofeo, como sucede en las guerras, sino como luz que ilumina la vida del hombre. Sin flores no hay belleza y sin mujeres tampoco.