Les diferents generacions sempre han tingut entre elles una relació difícil, discrepant, com quan al cotxe el jovent vol fer la coreografia despechà de Rosalia i qui mena preferiria fer-ho al ritme de Loquillo. A més de discussions pare-fills habituals, sovint he experimentat una enveja generacional. Me passa, per exemple, quan veig els parcs d’ara, amb bones cistelles de bàsquet i jocs de disseny, quan abans dos abrics eren una porteria, i flirtejàvem amb el tètanus a uns senzills tobogans rovellats.
Però sobretot tenc enveja pel que fa a la condició de pare, veure com els progenitors masculins tenen cada vegada més setmanes de permís i s’aproven millors condicions econòmiques per tenir els infants a les escoletes. Enveja perquè tots aquests avenços arriben una vegada he tancat ja l’etapa procreadora, amb només dos dies de permís en els primers parts que dedicava a unes gestions terribles que a més solucionen ara a l’hospital. Me sent com el protagonista d’una pel·lícula d’acció, en què les bombes cauen totes on just he acabat de passar sense arribar a ferir-me mai.
Aquestes facilitats provoquen que els que ja tenim fills majors d’edat pronunciem frases clàssiques i, s’ha de reconèixer, odioses sobre els sacrificis que vam fer comparats amb aquestes prestacions actuals. Però després un gira full i veu les negatives estadístiques demogràfiques i d’escolarització, i com tanta protecció social recent a la família no ha estimulat la natalitat, més aviat el contrari, amb una tendència negativa que ens aboca a ser un parc juràssic en un futur pròxim.
Els rondinaires que vam anar a EGB hem d’admetre que, més enllà d’aquests caramel·lets socials, els joves ho tenen, en general, realment més fotut que abans per accedir a una feina habitable i a una llar indefinida en bones condicions, que és el que en realitat s‘ha de millorar per animar la fecundació i omplir les escoles. Per tant, l’única enveja generacional absolutament indiscutible és poder passar la joventut gaudint de la música amb l’Spotify.
