La dinàmica de la política és com una sèrie de Netflix. El primer capítol és trepidant, emocionant, intens, i t’enganxa, però les desenes de capítols posteriors tot passa a poc a poc, allargant la història a l’espera del desenllaç. Amb una expectació semblant, els polítics fan els grans anuncis dels projectes inversors. Després el procés es converteix en la història interminable. Moltes vegades, els responsables de les administracions culpen els funcionaris de la demora. No se n’adonen que l’embull de lleis i normatives i la pressió sobre la correcció dels informes tècnics fa que els funcionaris que els han de fer preguin totes les precaucions possibles.
Només conec un informe que es va fer en un dia, el de l’advocacia de la Comunitat Autònoma sobre la proposta de Llei de la Reserva que havia d’aprovar el Consell, tot i que després la seva autora, Lourdes Aguiló, va insistir que era un esborrany sense valor jurídic.
Però centenars de projectes públics i privats estan permanentment pendents d’un informe d’un funcionari responsable d’algun departament.
El quiosc dels Bucaneros de Binibèquer no ha obtingut la renovació pendent d’una resolució de Costes. O el cas més recent: no hi ha més inspectors per controlar el lloguer turístic il·legal perquè la seva contractació no compta amb un informe favorable d’Intervenció del Consell. Mentre, s’aplica una moratòria de places turístiques inútil perquè precisament la causa principal de creixement, el lloguer turístic, no es controla.
Imaginem que el Consell, per posar un exemple, protagonitza una sèrie. El títol és kafkià, «El castell». De les seves portes surt el o la líder per explicar tot allò que faran per millorar la nostra qualitat de vida. Després tornen al castell i ningú no sap què passi allà dins. El/la líder sembla sacrificar-se tant com pot, sembla innocent. Qui és idò el culpable de l’incompliment? Funciona el sistema?
