Usats des de temps immemorials per pintar a les parets de les coves amb mans homínides, les diferents tonalitats de grocs marronencs són habituals també a la natura. Als nostres territoris, regnen sobretot a l’estiu, on els camps de conreu s’assequen i configuren la meravellosa combinació de palles i rostolls assecats per elevades temperatures, esquitxats pel verd miraculós de la vegetació silvestre.
Dins d’aquests camps aparentment deserts, s’hi crien una caterva d’invertebrats, que saben viure i s’alimenten entre les restes de vegetació seca. Llagosts, formigues, escarabats, aranyes i altres animalons, fan les delícies de perdius, sibil·lins o rossinyols, que busquen proteïnes per anar fent camí.
L’estora ocre clar que queda després de les collites protegeix la terra tant del sol inclement com de les pluges violentes. El bestiar adaptat en farà encara pastura, de vegades ajudats per la banyadura que cau al vespre (si no s’evapora per l’excés de calor del substrat) que ajuda a reblanir la fibra. Els seus excrements seran rebuts amb alegria per molts d’insectes i significaran un alè per la fertilitat que abans ha partit amb el gra i la palla que ara són als magatzems.
L’estiu és groguenc a les nostres latituds. Cada vegada més, pel que sembla. Aquest és el ritme que marca el clima i aquest és el color que indica el cicle natural. Voler-hi anar a la contra, implica haver d’usar tot una sèrie de recursos per canviar les condicions. És el principal problema dels jardins de gespa verda, demandants d’un esforç d’aigua molt gran, que a Menorca ens podem permetre manco conforme passen els anys.
Les xifres que s’han analitzat mostren a les clares el desencert de voler mantenir un gran espai de gespa a l’estiu menorquí. Els consums de 180-200 litres/persona/dia al nuclis tradicionals, es disparen fins a superar fàcilment els 1.000-1.500 lts/pers/dia als xalets de la costa. Cinc vegades més. En períodes de poca disponibilitat d’aigua i amb uns aqüífers que fa estona que donen senyals d’esgotament, potser no hauria de ser una prioritat regar la gespa.
Per això és interessant fixar-se en la bellesa dels ocres. Perquè la catifa verda l’hem copiada d’imatges que no són locals. Un error similar a veure les platges del Carib i després demanar que les menorquines no tenguin restes de posidònia. O fixar-se amb els boscos nòrdics i pretendre que els mediterranis no tenguin sotabosc. Cada cosa al seu lloc.
La gent enamorada de l’illa hi està, conscientment o no, perquè ha copsat les diferències amb altres indrets. Aprendre a valorar la paret seca, el poc a poc (que s’atropella a l’estiu), l’afició al cant, el gust pels bons tomàtics, les platges no urbanitzades, l’ambient de les festes, les postes de sol de tardor, les vinjolites amb els seus nius de fang o les caminades pels senders antics, ha d’implicar també veure com a signe de distinció i de bon gust, l’herba seca durant l’estiu.
Si ens hi fixem, a la natura són els arbres i arbusts els que conserven la verdor (les mates, els ullastres, les figueres, els aladerns...). Alguns d’aquests vegetals de més port, es mantenen verds malgrat haver nascut a les zones més marginals, damunt les roques que no acceptaven l’arada, als pendents on les màquines trabuquen. Però no ho fan així les herbes, que acostumen a tenir un cicle anual i a l’estiu sacrifiquen com a mínim la seva part externa.
Per això els jardins mediterranis que figuren a les recopilacions distingides, acostumaven a fer ús dels volums i de les combinacions de formes, jugaven amb els canvis de colors estacionals i, en definitiva, cercaven la bellesa sense comptar amb un recurs d’aigua interminable. Només els que es situaven vora fonts, o que disposaven de grans casats que recollien les aigües de pluja en voluminoses cisternes, apostaven per tenir herba verda a l’estiu.
Reivindiquem per tant els grocs terrosos i els marrons groguencs, que tant han abastit les mans escriptores. El color de blat madur, els olors del suau ferment, el pit del mart fugisser, les garbes que dormen al camp, les ones terra endins.
Els verds generalitzats ja arribaran «quan la tardor faci sonar els tambors fèrtils de la pluja». Però a l’estació seca, elogiem el bon gust de tenir l’herba del jardí en consonància amb la imatge de les tanques de l’illa. La història ens ho agrairà.
