Potser perquè venen eleccions es torna a rallar molt de la reculada del menorquí. I naturalment de la famosa autopista, que si hem d’agafar l’exemple eivissenc, no es va saber per on passaria fins que la van acabar. Ni s’ha justificat encara la seva necessitat, més enllà dels dos mesos en què l’illa s’omple de cotxos forans.
Més problemàtica veig la falta d’habitatge per a la gent jove. La gentrificació ja és una realitat a Menorca i les cases, de propietat o de lloguer, se les van quedant, per emprar-les amb quotes de quinze dies, la mateixa gent que embussa les carreteres.
Però la reculada del menorquí és una realitat. Una realitat que per força hauria de preocupar tothom que estimi Menorca. L’illa no és solament paisatge i maneres de fer, sinó sobretot llengua, inseparable de la nostra història i la nostra cultura.
Ho veig en els meus nets, sotmesos a una pressió constant. Bonibé tots els mitjans a què tenen accés s’expressen en castellà. I sembla que ja ni l’escola és un refugi. Els ídols de les seves fantasies d’internet rallen castellà. Les cançons que cantussegen, la majoria són en castellà. Si tenen algun amic de classe de pares castellanoparlants, amb ell rallen castellà, o ho fa tot el grup...
En paral·lel, he assistit també a com s’han anat substituint paraules que eren d’ús habitual per la seva equivalència en castellà. Sense sortir de ca meva, l’esperiment ara es diu «tetxu», el passadís, «passillu», l’estudi, «quartu», l’enfront, «fatxada»... La llista és infinita.
En canvi, quan llegeixes determinades opinions, vull pensar que escrites amb bona fe, sembla que venguin d’un altre planeta, perquè per a elles resulta que el nostre gran problema és el català, l’anomenat «catalanisme». Un catalanisme que, si no vaig errat, no té darrere ni un Estat que el protegeixi, ni mitjans econòmics grassos, ni amics a les multinacionals de la comunicació, com en canvi sí que els té l’expressió castellana.
Qualque cosa no quadra. O els meus nets són unes resistents infatigables contra el catalanisme i jo no me n’he entemut, o qui escampa aquests discursos viu al marge de la realitat, si no és que mos vol ensarronar. El problema del menorquí no pot ser el català, perquè com deien els nostres avantpassats és -senzillament- «pla català» i, en una societat normal, els dialectes poden conviure amb el llenguatge normatiu.
El problema és en la preponderància -ara forçada, ara volguda- de l’altre idioma, sense traves per entrar en qualsevol esfera i acceptat amb servilisme en tot moment. Però a aquests pretesos defensors del menorquí no sembla que açò els preocupi gaire. Prefereixen espantar-nos amb un fantasma que no és una altra cosa que la norma del nostre idioma.
El llenguatge normatiu no és una originalitat del català. En tenen totes les llengües cultes del món. I és el que permet als intel·lectuals, escriptors, cantants, «influèncers», etc. que puguin arribar a la totalitat dels territoris on es ralla el mateix idioma, si així ho desitgen. Perquè ara no haurem de descobrir una obvietat, que tots els idiomes estan formats per dialectes diversos.
Fins al punt que aquest llenguatge normatiu que ens volen fer creure que és el problema, no és ben bé la llengua de ningú, sinó la via d’accés a una forma unitària de l’idioma, feta a partir dels estudis filològics i de la diversitat dialectal. Per què es pensen que el castellà té la seva Real Academia? I avui dia, també, el que ens permet accedir a les noves tecnologies en igualtat de condicions amb qualsevol altra cultura. I disposar de programes de redacció, de traductors automàtics, i dels mil recursos que qualsevol interessat en la matèria coneix.
Renunciar a tot açò sí que seria el final del menorquí, un menorquí que quedaria en total indefensió davant la llengua dominant -que no comuna- a l’Estat espanyol.
Sembla ridícul haver d’explicar açò quan ja ho tenien clar els intel·lectuals menorquins de fa centúries. I quan Menorca ha regalat al món filòlegs de la talla de Francesc de Borja Moll o el recentment desaparegut -i enyorat- Joan F. López Casasnovas.
