La llum, la inflació, la massificació, la política, el jaleo bus, la brutícia, els taxis... són queixes constants d’aquest mes d’agost. Omplen mitjans de comunicació i xarxes socials, i -en general- són poc constructius. Fins i tot el sector d’hostaleria resumeix la temporada actual amb la preocupació pel 2023, que l’esperen dèbil per l’impacte del proper hivern i les dificultats energètiques.
La felicitat és, probablement, la major aspiració de l’ésser humà i el valor intangible més difícil de mesurar. Relacionar-lo amb els nivells de salut, d’ocupació, de llibertat o de suport social és l’objectiu del World Happiness Report, l’organisme depenent de l’ONU que ho puntua del 0 a 10. La població espanyola és més feliç ara que el 2019, amb una puntuació de 6,48 punts, nota que frega la mitjana dels països europeus: 6,4. Ocupem la posició 29. Per damunt, la qualitat de vida de Finlàndia, Dinamarca o Suïssa. Per davall, Itàlia o Portugal amb un 5,5, i la cua la determina el factor econòmic, amb els països més pobres com Zimbabwe o l’Afganistan.
Aquesta satisfacció individual, quasi un notable, no concorda amb l’esperit comunitari. I sí, la política és igual de vergonyosa que el futbol, els mitjans, el poder judicial... o la monarquia. Tots els mals exemples de cadascun, nostres també, ho són.
Una mica més d’optimisme en vena aniria bé, i passar de la queixa a la proposta. Que el setembre sigui generós, i s’endugui aquesta passivitat.
