El mes d’agost s’acaba i, tret de Maó, on ara toca estar pendents de la festa -que ja és aquí-, comencen a arribar les recapitulacions sobre què ha significat aquest estiu. I tothom en treu les conclusions que més s’adapten a les seves conveniències.
Per aquells que estan més pendents del canvi climàtic, la calor -i la sequera- que hem patit són la prova més clara de per on anarà la climatologia els anys que venen. Per als hoteleres, la cosa ha anat prou bé, però no tant -diven- com per apujar els sous. Que és el que reclamen els sindicats, a la vista de l’arribada massiva de turistes i de la puja desenfrenada de preus.
Tot sigui dit, Menorca ja va viure un esclat turístic en aquells anys de la guerra de Iugoslàvia. Però quan els països que l’havien integrat van aconseguir la independència i es va refer la pau, una part d’aquells visitants van tornar a anar a torrar-se a les seves costes.
Ara també tenim una guerra, molt més perillosa per al món que la de Iugoslàvia, però no sembla que hagi tingut cap incidència a l’hora de programar les vacances dels europeus. Ni tampoc la crisi energètica. Si un cas, la incidència ha estat una altra: que la covid sembla somorta i ha esclatat la febre de recuperar el temps perdut.
Continuant amb les lliçons de l’estiu, els partidaris de les autopistes s’han pogut esbravar a la vista del xinxer de cotxos que omplien carreteres, camins i pàrquings públics. I els defensors de la mar ja han manifestat la seva preocupació per la invasió d’embarcacions de tota casta que saturaven la costa.
El debat sobre la saturació està servit. I encara més quan s’associa a l’oferta de pisos, cases i apartaments que no tributen a Hisenda pel seu ús turístic. Des de fa estona, aquests lloguers han significat un ingrés extra per a moltes famílies de l’illa, que sovint equilibraven així el seu pressupost.
Però segurament ara s’han incorporat al negoci moltes altres persones que no són residents, sinó els mateixos turistes que lloguen la seva propietat quan no l’empren. I que de vegades en tenen més d’una i de dues. Segur que el negoci ha atret a molta gent.
També ha estat un tema de debat la disponibilitat d’aigua suficient per a tant de personal. Que a més s’ha de rentar els peus quan se’n va de la platja i que està disposat a pagar més lloguer si el xalet té piscina. Aquells que ho solucionen tot amb l’excavadora i la cartera -dels altres- ho tenen clar: toca fer dessaladores.
Per darrere, encara, la progressiva compra de finques per part de capitals exteriors i la conversió del centre de les poblacions en «hotels amb encant». Ja és sabut que el camp ha de diversificar la seva producció, però no sembla que sigui aquest l’objectiu de molts nous propietaris, sinó la supressió de l’activitat agrària.
I els «hotels amb encant» i la compra de «cases típiques» fan apujar els preus de l’habitatge i allunyen els residents dels seus barris tradicionals. O pitjor encara, els impossibiliten d’accedir al lloguer o a la propietat. Clar que també hi ha residents que se’n beneficien, de la puja de preus.
Tot plegat, un puzle mal de quadrar. I que demana que els governants de l’illa prenguin decisions. Que segurament seran males de prendre, perquè la controvèrsia creix cada dia més i ells disposen de molt poques eines. Estan tan supeditats a les decisions que venen de fora, que són de plànyer.
Les lleis de l’Estat bonibé mai no han tingut en compte les particularitats de les illes i manco de Menorca, que era ramadera i industrial. Més que un estaló, han estat el seu enemic declarat, i des de fa tant de temps que seria ridícul pensar que algun dia canviarà la cosa.
Per paga, Menorca no tropissa només amb la legislació espanyola, sinó que ha de carregar també amb la balear, dominada -tret de comptades legislatures- pels interessos dels grans grups hotelers i turístics en general que nien a Mallorca i Eivissa.
I que han fet totes les autopistes, dessaladores, camps de golf i ports esportius del món, però que no han aconseguit millorar l’economia dels seus ciutadans. Al contrari, ara pateixen sobrepoblació i tant de turisme que la cosa ja no s’aguanta. I una mitjana de salaris que és bonibé a la coa d’Espanya (segons Forbes).
Per sort Menorca no és encara en aquesta situació. Així que els governants de Menorca tenen davant una feinada. I el perill que les eleccions que venen els facin ser porucs.
