Diumenge vinent és 11 de setembre. As Mercadal celebrarem Sant Nicolau, que com tothom sap tanca ses portes amb clau. Però també és l’aniversari d’altres fets que han trasbalsat el món. En el de 1973, Pinochet va acabar amb la democràcia xilena. I en el de 2001 el terror gihadista va abatre les Torres Bessones de Nova York.
Més enrere, l’11 de setembre de 1714, l’exèrcit borbònic, sobretot castellà i francès, va ocupar la darrera capital que se li resistia, Barcelona, i així va començar l’Espanya que encara avui coneixem. Menorca se’n va alliberar un cert temps perquè la Gran Bretanya la va incorporar als seus territoris, amb el vist-i-plau internacional.
D’aquella derrota en va néixer el fil que ens mena fins al present. El 1760 Catalunya ja reclamava un tracte igualitari amb els altres territoris de la monarquia espanyola, aquells que no havien estat ocupats per la força de les armes. I des de 1886, el dia ha anat adquirint presència fins a convertir-se en allò que ara anomenen «la Diada nacional».
Per entendre millor la cosa, anarà be afegir que aquella primera celebració va consistir en una missa en record dels morts durant l’assalt de Barcelona. I que el governador de la ciutat va prohibir el sermó que amb aquest motiu havia preparat el capellà oficiant.
Per als observadors polítics, l’11 setembre ha anat marcant el termòmetre de la relació de Catalunya amb l’Estat. La seva celebració va estar prohibida durant el franquisme, però així i tot cada any apareixien centenars de clavells clandestins a l’indret on havia estat ubicat el monument que el recordava, dedicat al conseller Casanova.
Després de la mort del dictador, l’estàtua va tornar al seu emplaçament i la diada de 1977 va reunir -segons els cronistes de l’època- més d’un milió de persones que reclamaven la recuperació de les institucions d’autogovern del país.
Durant les darreres dècades la celebració ha estat a mig camí entre la festa i la reivindicació. I l’ocasió perquè una multitud tan gran com difícil de reunir arreu, es manifesti amb un civisme d’aquells que no deixa ni papers per en terra.
És allà on s’ha pogut veure -tret d’aquests darrers dos anys d’abstinència provocada per la covid- quanta gent està disposada a mobilitzar-se per les reivindicacions catalanes. Unes reivindicacions que han anat creixent a mesura que l’Espanya de les autonomies s’anava difuminant. El gran gir va començar el 2012, però va tenir unes causes concretes.
La ciutadania catalana havia votat un nou Estatut el 2006, després d’un llarg estira i arronsa entre els partits polítics d’àmbit estatal i català. Encara ressona aquell «cepillado» del qual fardava el gurú del PSOE Alfonso Guerra... Però no n’hi va haver prou.
Amb l’Estatut aprovat en referèndum, aprovat per les Corts Generals i promulgat pel rei Joan Carles, el PP va iniciar una campanya de recollida de signatures en contra seva, secundada per totes les autonomies on governava. I després de quatre anys de dilacions, el 2010 un Tribunal Constitucional en fallida -caducat i minvat- va sentenciar unes retallades que desvirtuaven el text estatutari.
Sense conèixer aquests fets, és difícil entendre què ha succeït a Catalunya a partir de 2012. Cinc anys després, el 2017, es va celebrar el referèndum, no acordat amb l’estat, que ens duria a la situació actual, amb tots els líders del moment decapitats per a la gestió política.
Avui la confusió és molt gran i, encara més, a la vista del gir que ha fet el govern de la Generalitat, dirigit pel partit més independentista el 2017 i ara, en canvi, més disposat a acceptar amb resignació tots els cops baixos que rep del president Pedro Sánchez. Pèrdua de competències, taula de diàleg fictícia, etc.
Per tot açò, diumenge vinent, 11 de setembre, mentre els cavalls boten dalt del Toro, sabrem quin és el nervi actual de Catalunya, amb els efectes que té per a tot l’estat. Si hi haurà una gran mobilització a favor de la via marcada pel referèndum o si la gent no surt de ca seva. Ja sigui perquè ja no creu en aquell projecte o per fatiga, desencant o frustració.
De moment, no hi ha una altra manera de saber-ho.
