No, no he perdut l’enteniment. Ja us ho dic des d’un principi. Però en ocasions m’agafen arrancades que no puc reprimir. Com a bon positivista, m’agrada la ciència empírica. També m’agrada caminar. En ocasions, combin les dues coses. Així ho vaig fer diumenge passat. Com tenc per costum, vaig anar caminant d’Alaior a s’Arenal d’en Castell, dotze quilòmetres. En anteriors passeigs ja m’hi havia fixat, de fet, m’havia despert la curiositat veure tantes llaunes tirades a la vorera de la carretera. Per açò vaig decidir comptar-les entre el cementeri d’Alaior i el creuer de Binifabini amb la carretera de Fornells, sis quilòmetres. En total, vaig sumar 630 llaunes i bòtils de plàstic. No vaig comptar els paquets de tabac (gairebé tots de tabac roig), ni les mascaretes quirúrgiques, ni altres objectes que hi podem trobar.
Vull fer menció, això no obstant, d’un objecte molt curiós que trobaran al llarg del camí: una espècie de bolla de paper de plata. M’imagin que en el seu origen, aquest paper de plata devia ser l’embolcall que protegia un coc de sobrassada, de formatge o de tonyina. M’imagin també al seu propietari, coc en una mà i cervesa a l’altra, amb els peus sobre el «salpicadero» (en català és «tauler de control» i pot originar confusió) i, com engolit el menjar, fa una bolla amb el paper de plata i el tira per la finestra, juntament amb la llauna de cervesa. El fet d’especificar que la llauna és de cervesa no és una llicència d’autor, sinó la constatació de que el 80 per cent de llaunes tirades a la vorera són de cervesa. Aquesta circumstància fa que afini un poc més les característiques dels llançadors i llançadores de llaunes. En primer lloc, he descartat els ciclistes i els motociclistes, que no veig bevent cervesa mentre van conduint. També he descartat els fillets, que no beuen cervesa. I naturalment, també els majors de seixanta anys, que vam ser educats en urbanitat a l’escola. Per tant, em queden els ocupants d’un cotxe entre 16 i 60 anys. 630 llaunes són moltes. Si a l’altra costat de la carretera n’hi ha un nombre aproximat, serien 1.260 en 6 quilòmetres. Això ens dona 210 llaunes per quilòmetre, 21 llaunes cada cent metres, 2 llaunes cada deu metres. Es ver que no les han vist? La veritat és que quan anem en cotxe no ens hi fixam. La velocitat no ens permet ocupar-nos d’aquests detalls, que sí que descobrim en caminar o passejar en bicicleta.
Ja sé vostès què pensen. Deuen dir: bono, 1.260 llaunes en trenta anys, posem per cas, només són 42 llaunes anuals, o sigui poc més de tres llaunes cada mes. Aquí ens equivocam. L’any 2019, en un d’aquests passeigs, vaig descobrir que la brigada que regularment eixerma (per dir-ho d’alguna manera) els camins, també recollia les llaunes i altres objectes tirats. O sigui, que si no han tornat passar, aquest ecocidi es produeix en tres anys, si descomptem el que vam estar tots tancats, en dos i mig. La ciència empírica també abasta mètodes comparatius. He de dir que en posterioritat he comparat la carrereta de Binifabini amb el camí que va d’Alaior fins Els Tres Jurats o des Puntarró. En aquest cas, anar i venir són setze quilòmetres i vaig comptar un total de 94 llaunes i bòtils de plàstic. És cert que el trànsit per aquest camí és infinitament inferior al que va ser objecte d’estudi, però ens permet afirmar que el costum és general. Es veu que algun altre caminant ha observat la mateixa circumstància a la carretera de Son Bou, però ell ha emprat un mètode més directe per fer-ho saber. Almenys en un tram de la carretera, ha posat les llaunes enfilades a branques i caramuixes, de manera que són especialment visibles quan passem amb el cotxe.
Ja sé que és mal d’entendre. Amb el bo de fer que és guardar la llauna consumida dins el cotxe i posar-la al contenidor corresponent en arribar a casa. L’acció és una violació de la nostra naturalesa i paisatge, només possible per la falta total de civisme. Segurament, en una pròxima campanya, l’Ajuntament o el Consell faran net les voreres, però no avançarem res si continuem comportant-nos així les persones.
