Mentre es mitjans de comunicació s’engreixaven amb tots els detalls que envolten el canvi de rei a la Gran Bretanya, a dos-cents quilòmetres de Menorca es va viure diumenge passat la manifestació més multitudinària de l’Europa post covid.
Tant, que sembla que hi ha un gran interès per amagar el nombre real de participants, no fos cosa que qualcú es posàs nerviós. Però a Barcelona hi ha una manera molt fàcil de saber si t’enganen quan sumen. Al camp del Barça hi caben 100.000 persones. I a partir d’aquesta «unitat mètrica» no és gaire difícil calcular quanta gent hi ha en qualsevol acte multitudinari.
Perquè una operació tan fàcil com és la de sumar, i que és la primera que aprenen els escolars, es pot convertir en un embolic matemàtic quan hi ha interessos polítics per enmig. I en el cas de la manifestació de l’11 de Setembre de Barcelona, n’hi havia i molts.
N’hi havia per part del partit que ostenta la presidència de la Generalitat, Esquerra Republicana, que va considerar que la convocatòria era una crítica a la seva política de col·laboració amb el govern espanyol. Poca broma, perquè va arribar a enviar una carta als seus militants convidant-los a quedar-se a casa.
N’hi havia també per part del mateix govern espanyol, que continua fent sonar la flauta d’unes preteses negociacions amb la Generalitat que, fins al moment -i van començar fa tres anys- només han servit per omplir un àlbum de fotos simpàtiques sense cap text davall.
N’hi havia, encara, per part de tots els altres partits que s’han mostrat contraris al moviment d’autodeterminació que somou Catalunya des de fa una dècada. I que potser pensaven que l’acció judicial, els empresonaments i les inhabilitacions d’aquests anys havien aconseguit liquidar-lo.
Però la realitat ha estat una altra i la magnitud de la manifestació de diumenge passat ha sorprès fins i tot als propis organitzadors. La reivindicació dels resultats del referèndum en què el país va optar per la independència, continua ben viva. Amb l’opció alternativa -i acceptada- de celebrar-ne un de nou que tengui el reconeixement de l’Estat.
La tècnica d’amagar el cap sota l’ala, que diuen que practica l’estruç quan se sent amenaçat, no sol donar bons resultats en política. Però sembla que hi ha molts de polítics decidits a practicar-la. N’hi ha prou de llegir les declaracions que minimitzen la volada d’aquesta manifestació i que donen per enterrat l’independentisme català.
Els mitjans de comunicació de fora de Catalunya asseguren -els de dins no s’atreveixen- que la participació va ser mínima i ho pretenen justificar amb els nombres que aporta l’Ajuntament de Barcelona, en absoluta contradicció amb l’aplicació de la unitat mètrica del camp del Barça que he citat.
La batlessa Colau no és precisament un bon referent a l’hora de comptar independentistes. I encara més poc si tenim present que governa gràcies als vots de Ciudadanos i amb la participació activa del partit socialista que, en aquest cas, són un referent encara pitjor.
Però dins de Catalunya és difícil amagar la realitat amb sumes mal fetes. De l’èxit de la manifestació es desprèn que Esquerra Republicana ja no ho tindrà tan fàcil per reconduir Catalunya cap a la «via autonòmica», cosa que sembla que va pactar amb el govern espanyol. Les males llengües asseguren que a canvi de l’indult del senyor Oriol Junqueras, condemnat a 13 anys de presó en el judici del «procés».
I si fa cas de les exigències dels manifestants, haurà d’emprendre una política molt més exigent amb l’Estat o -abandonada pels seus socis de govern a la Generalitat- no tindrà més alternativa que anticipar les eleccions. I tant una cosa com l’altra, no sembla que puguin beneficiar el govern espanyol.
Vist de prop, no és cap sorpresa.
