Giorgia Meloni és evident que no té cap responsabilitat que el seu pare fos un traficant de droga i que abandonés la seva família quan era una fieta. El que sí té és el mèrit d’haver guanyat unes eleccions democràtiques per ser la primera ministra d’Itàlia. La seva victòria arriba després de la de partits d’extrema dreta a Suècia, Polònia, Hongria, de Trump als Estats Units, Bolsonaro a Brasil i de l’avanç de Marine Le Pen a França, així com a altres territoris, entre ells Espanya. Existeix, per tant, una tendència, que els partits i institucions tradicionals no poden ni saben com invertir. La seva crítica a aquests partits, els cordons sanitaris, no ha servit per reduir les seves expectatives electorals.

Noticias relacionadas

El canvi de tendència no afecta només les eleccions, sinó que és expressió d’una nova època plena d’incerteses. Alimentant les pors els radicals guanyen eleccions. A Suècia, per exemple, la por a la inseguretat que molts lliguem amb la concentració dels immigrants a barris com el de Rosengard a Malmö, és una de les claus de l’èxit del partit Demòcrates Suecs (DS). Molts líders com Meloni defensen valors tradicionals, com la família basada en el matrimoni heterosexual, i els valors cristians, que per ells no inclouen l’acolliment als immigrants i exiliats, com sí va fer el Papa a Lampedusa fa nou anys, quan va dir «estem anestesiats davant del dolor dels altres».

Si la crítica i intenció de marginar els partits d’extrema dreta no dona resultat, per què els partits democràtics i les institucions no són capaços de donar respostes? Abans que aquesta tendència empenyi la demolició del sistema, no s’hauria de promoure la seva transformació? El descrèdit de la política i la insatisfacció social que provoca és el principal factor del canvi polític. Curiosament, per molts líders d’ultradreta Putin és un referent. Serà perquè saben que molts ciutadans no valoren la llibertat, la democràcia, la justícia social, sinó que volen castigar els culpables de la insatisfacció que els rosega per dins.