«Si li hagués tallat les ales, encara seria de la meva propietat, no hauria fugit volant. Però llavors ja no seria un ocell, i jo el que estimava era l’ocell».
Aquest és un poema escrit originalment en euskera i transformat en una preciosa cançó, que serveix per pensar en l’essència de les coses importants.
La realitat sol ser mixtura, amalgama, barreja. No sempre és fàcil diferenciar entre el contingut i el paper que l’envolta. Moltes llavors no serien res sense la fruita que atreu els ocells que després escamparan les sements.
Molts arbres superiors no poden prosperar els primers anys si prèviament no han nascut arbusts menyspreats que els ofereixin una ombra bàsica per arrancar sense clapir sota el sol castigador.
La formiga reina no pot generar colònies sense milers d’obreres que s’organitzen en mig d’una sort de caos, d’exemplars que entren i surten a la velocitat justa com per no atropellar-se, que executen construccions reguladores de temperatures i humitats de manera natural, que saben què cal fer en cada moment sense que ningú ho ordeni. Com una disciplina poètica, com un riu que troba el seu camí cap el mar.
I no obstant això, quan s’analitza l’obra humana, es pot exercitar el criteri per diferenciar la fotografia del pixelat, l’original de la còpia, el cos de l’ombra, la materialitat de l’aparença.
Un llac artificial enmig d’un camp de golf és una zona humida a efectes estètics, però difícilment albergarà l’enorme quantitat de vida que pot tenir una bassa natural, envoltada de biodiversitat i no d’una herba uniforme que rep herbicida constant perquè no hi neixin espècies espontànies.
Uns residus descontrolats com els trobats a l’abocador de Milà poden tenir qualque perill, però la matèria orgànica es biodegrada de manera natural. En realitat, el perill principal és amb els plàstics i els materials artificials que els rodegen, que duraran i podran contaminar els cicles vitals durant milers d’anys. Que l’incompliment punible dels sistemes establerts per restes càrnics ara és vulgui fer servir per buscar autojustificacions per no ajudar a reduir els residus realment perillosos, diu bastant del nivell en què s’emeten algunes opinions.
Que una carretera més ampla hagi de ser més segura que una via principal que mostra la sinistralitat més baixa de Balears, és una deducció no basada en dades que fan aquells que pensen que el progrés encara es mesura en m2 d’asfalt. Hi ha més accidents i punts negres a les estadístiques oficials de les carreteres desdoblades de Mallorca i d’Eivissa que no a la general de Menorca. I allà han perdut la qualitat paisatgística d’unes vies que són uns dels principals miradors de cada illa.
El nombre de turistes que ha visitat Menorca és un paràmetre que generalment s’usa com a símptoma d’èxit. Però queda en entredit en una illa que pretén defugir de la massificació i que fa dècades que diu que vol qualitat i no quantitat. Incrementar sense límits només dóna satisfacció a aquells que demanen mercat lliure per després queixar-se que les infraestructures no donen a l’abast.
El mateix concepte de qualitat és abstracte i cadascú l’entén com millor li convengui. Els grups de neteja de platges adverteixen que actualment a l’arena es troben moltes llosques de cigarro, cosa poc freqüent abans de la covid. Un residu que no ve de la mar, sinó de la mà de la gent que ara suma rècords històrics de massificació i són interpretats com un èxit per la societat.
Que la sostenibilitat es disfressi de dessaladores, més aparcaments, carreteres amples i desestacionalització, en tost de demanar polítiques que ajudin a la racionalitat, que apostin per l’ús i no per l’abús, és un indicador de la resistència a acceptar els límits del planeta i a l’obligació moral de no consumir allò que hauríem de deixar a les generacions futures.
Amb les ales tallades, es deixa de ser un ocell, malgrat que ho proclamin els cartells publicitaris. Amb els territoris i els recursos mutilats, es deixa de ser un paradís, malgrat la propaganda turística. Estimem l’ocell.
