TW

Diuen les estadístiques que el fragment del partit on es marquen una major quantitat de gols és a partir del minut 75, és a dir, en els últims 15-25. I també és cada vegada més freqüent en el temps afegit viure l’emoció de marcar un gol just en el precís moment en què sona la botzina, com tantes vegades hem vist en el bàsquet.

Els equips més potents són els que marquen més gols quan el partit té un peu a la tomba, ja que els modestos o estan cansats de defensar o si van perdent han d’obrir-se i es fan vulnerables en defensa.

Els motius de per què son menys habituals els anomenats «minuts de les escombraries», en què s’arribava al darrer tros del matx amb tot decidit i es jugava sense intensitat, són diversos. Pot haver influït la normativa que permet fer més canvis i per tant hi ha més cames fresques enmig del camp. Per altra part l’esport actual no perdona pauses o bloquejos en el joc, exigeix continuïtat en l’esforç i els jugadors tenen interioritzat que han de lluitar fins el xiulet final.

Aquests gols decisius marcats quan el partit està a les darreres, els vàrem veure la temporada passada a la Champions  amb les remuntades del Madrid, enguany en diversos partits de Lliga, i amb la selecció espanyola en el partit contra Portugal. Per tant no és suficient donar per fet que saps perfectament el que cal fer en el mini partit que són els darrers minuts, si et descuides, si estàs passiu, si jugues sense braó -com va fer l’apàtic defensa de Portugal  que va permetre a Carvajal donar el centre de gol-, inevitablement te poden marcar.

En açò de «mantenir la lluita i la intensitat fins el darrer minut» ajuda molt que el club tingui una «cultura d’empresa», que afavoreixi la dedicació fins a la fatiga dels seus jugadors. De fet la mentalitat i l’exigència que són imprescindibles en l’esport, fora bo aplicar-les en altres àmbits de la vida.

Així posem per cas que vostè és dels que arriben al lloc de feina ben espavilat, amb els ulls oberts i la ment desperta, sempre almenys cinc minuts abans de l’hora de començar i es posa a fer-ne, vull dir que no està només de forma presencial assegut en la seva cadira, sinó que labora amb continuïtat i encert generant el màxim possible, ja sigui fent gestions o produint xurros, i acaba la feina quan passen cinc minuts de l’hora d’acabar, vaja, que no és dels que es fan net les mans quan encara falten quinze o vint minuts...   

Si vos teniu aquesta disposició i persistència al rendiment prolongat, disposeu de la mateixa mentalitat dels equips que tenen per costum fer remuntades o marcar gols quan el partit ja està morent.

Ara bé, açò encara no és suficient. Per molt esperit de sacrifici i entrega que tinguis, per bon jugador que siguis, per molt talent que atresoris, tot junt no serveix de res sense un fonament essencial: un estat de forma física excel·lent.

Antonio Pintus és el preparador físic del Reial Madrid, el seu mètode d’entrenament fa que els futbolistes no decaiguin i arribin amb energia suficient a la recta final del partit. Utilitza les noves tecnologies i mescla entrenaments en què deixa els futbolistes exhausts.

En qualsevol esport definiríem la figura de l’equip, com un jugador que per les seves característiques físiques, tècniques i tàctiques destaca per damunt de tots els altres de la plantilla.

Les remuntades i els gols agònics quan l’àrbitre és a punt de xiular el final no són casuals, la seva manera calculada de treballar ha donat resultats, essent una peça clau en els èxits de l’equip en el darrer lustre, per tant, a més dels futbolistes, el que sobresurt i és la figura de l’equip és el preparador físic.