Pensar en la mort. A Egipte, per exemple, s’entén com el traspàs cap a una vida millor. Als Estats Units, una societat molt més avançada, accentuen tots els rituals: acompanyament, reunió de la família i amistats, o els àpats funeraris després de l’enterrament. A ca nostra, no en tenim gaire cultura de la mort. Ens centrem en la vida, en gaudir-la, i mostrem gran interès per la bellesa i la imatge. Tot i que sigui un fenomen natural, vivim de manera complexa, i ens agrada poc reconèixer que cada dia que passa en resta un de vida.
Feia estona que em rodava pel cap formalitzar el document de voluntats anticipades, procedir en el registre del Govern balear, i compartir el seu contingut amb la meva família. Informar dels desitjos finals, per si concorren circumstàncies que no em permetin expressar la meva voluntat. No és fàcil pensar en el dolor físic o psíquic, la possibilitat d’una dependència funcional, morir a casa o a l’hospital, desitjar o no escoltar un diagnòstic fatal, o supòsits d’agonia o terminals. Però va bé fer-ho, i crec que ens caldria educar la societat amb cursos o xerrades per assumir el fet de la mort. Són processos que ens passaran constantment, i les habilitats personals i les estratègies d’afrontament ens ajudaran a millorar el dol i l’acompanyament.
Rallar de la mort no amaga el sentit de la vida, a l’inrevés, fa créixer l’estima i l’agraïment. Tenir-la present vol dir no perdre el temps amb bestieses.
