Quan darrerament em diuen que tot puja de preu, sempre dic que no tot. Hi ha una cosa que es resisteix a augmentar. El cost del treball, és a dir el que cobren els treballadors, molts dels quals tenen el sou congelat des d’abans de 2008. El cost de la vida ha pujat molt. Una dada de l’INE. En deu anys l’IPC a Balears s’ha disparat un 19 per cent. Açò vol dir que si una família gastava cada mes 1.500 euros, ara són 270 euros més. I si té una hipoteca variable i ha tocat actualització, suma-li —en el cas d’un deute de 150.000 euros— altres 300 euros mensuals.
El govern supòs que és conscient del problema. I per açò ha apujat el salari mínim i té pensat augmentar les pensions i el sou dels funcionaris. Però la resta, està a expenses de l’empresa privada, que, cal repetir-ho, ha augmentat (de mitja) el preu dels seus productes un 19 per cent en deu anys. I si no es fa cosa prest, la situació pot rebentar. El paper de l’Estat és clau, però no suficient. Els empresaris han de ser conscients del problema.
França aquests dies està que bull. Els treballadors de les refineries fan vaga, i es fa difícil trobar benzina. Reclamen una puja de salaris a unes empreses que han tingut més beneficis que mai. Al final acabaran cedint i apujaran el sou als seus treballadors. Aquest conflicte demostra que les vagues i la força sindical encara funcionen, per molt que s’intenti desprestigiar els agents socials i aquesta forma de protesta. No és casualitat que a França la jornada laboral sigui de 35 hores setmanals i la jubilació, als 62 anys.
A Espanya està clar que els sindicats no estan ben vistos. En part és culpa seva, però també per l’interès d’alguns sectors en desprestigiar-los i fer creure a molta gent que pertany a la classe mitjana, quan en realitat són classe treballadora. Una altra dada, ara del CIS, el 50 per cent dels que es consideren classe mitjana cobren manco de 1.200 euros al mes. Xerrar de classes socials a algú li pot semblar desfasat i més propi del materialisme històric i d’una concepció marxista, però igual si hi hagués més sentiment de classe no seria tan difícil aconseguir que els treballadors cobressin un poc més. Si no, que ho demanin a França.
